Normalització Lingüística: Reptes i Estratègies

El procés de normalització lingüística

El procés de normalització lingüística es produeix quan una llengua minoritzada aconsegueix la recuperació de tots els seus àmbits d'ús. Aquest procés no és determinista, sinó que depèn de les preferències de la societat, la seva capacitat organitzativa i la seva actitud envers la llengua. El primer pas per a l'èxit és l'autocentrament i una actitud de lleialtat lingüística. També és necessària la intervenció política estatal en favor de la llengua.

Un altre pas imprescindible per a l'èxit del procés de normalització lingüística és la normativització. Amb tot, la normalització lingüística no es pot aconseguir només amb aquests dos passos. Si l'actitud dels parlants és pèssima, la normativització no té utilitat aparent.

Exemples de normalitzacions reeixides

Al llarg del segle XX, diverses llengües que estaven en una situació minoritzada han reeixit en el seu procés de normalització. Cal esmentar-ne tres casos principals:

• En primer lloc, el noruec, el finès i l'islandès pertanyien a Escandinàvia. Quan a principis del segle XX l'imperi Escandinau es va dividir, aquestes llengües van rebre el dret a l'autogovern i van acabar normalitzant-se plenament.
• En segon lloc, cal relacionar la desaparició de l'imperi austrohongarès amb la promulgació per part del president Wilson dels decrets d'autodeterminació, que van afavorir la normalització de diverses llengües.
• En tercer lloc, l'hebreu, que va arribar a desaparèixer al voltant del segle II, va tornar a aparèixer a partir de finals del segle XIX i va aconseguir la seva normalització a mitjan segle XX.

La mitificació del bilingüisme

El bilingüisme es pot definir com l'ús indistint de dues llengües. Existeixen diversos tipus de bilingüisme:

• Bilingüisme individual: quan un individu empra indistintament dues llengües. Cal diferenciar entre bilingüisme asimètric o simètric (segons el grau de coneixement), bilingüisme passiu o actiu (segons el grau d'ús de la llengua), i bilingüisme instrumental o integratiu (segons la motivació).
• Bilingüisme territorial: quan un estat està dividit en zones amb llengua pròpia. Aquest seria el cas de Bèlgica (amb una zona on es parla neerlandès).
• Bilingüisme social: és el bilingüisme individual adaptat a les col·lectivitats. En aquest cas, s'empra una llengua pròpia i una altra adquirida. Aquest tipus de bilingüisme sol ser un conflicte lingüístic, ja que els parlants de la llengua 1 (L1) es veuen forçats a aprendre la llengua 2 (L2) per a l'ascens social (glotofàgia).

Tanmateix, el bilingüisme és bàsicament un mite. Actua sempre a favor de la llengua avantatjosa, de manera que es converteix en un engany per tal d'evitar-ne la tria. Per tant, no existeixen intrínsecament societats bilingües, sinó que s'han vist abocades a ser-ho. No és possible parlar de bilingüisme social equilibrat. Certament, el bilingüisme amaga al seu darrere el veritable procés de substitució lingüística.

Aplicat això al nostre cas, els defensors del bilingüisme a Catalunya i a territoris de parla catalana són, en realitat, els castellanitzadors. Això és, indirectament, aclamar el bilingüisme en territoris de parla catalana és aclamar el castellà per damunt del català. És marginar la llengua catalana, portar-la a la seva substitució lingüística.

Bilingüisme unilateral: Es produeix quan el bilingüisme es dóna cap a una direcció. Així, els parlants de la llengua dominada han après i són capaços de parlar en la llengua dominant, mentre que els parlants de la llengua dominant romanen unilingües.

Models de planificació lingüística

Els estats europeus no sols presenten una gran varietat de situacions lingüístiques, sinó que també ens deixen veure una gran varietat de polítiques de planificació lingüística.

França

A França existeixen set llengües (alemany, basc, bretó, català, etc.). La història de França demostra un país que ha passat del plurilingüisme a la promoció, a partir del segle XVI i molt especialment amb la Revolució Francesa, de la unitat lingüística. Per als francesos, la llengua francesa és concebuda com l'única llengua que permet integrar tots els francòfons, i les altres són llengües marginals i pageses.

Suïssa

Suïssa és l'exemple de federalisme lingüístic. Compta amb tres llengües oficials i una de nacional. Aquestes són l'alemany (molt allunyat de l'alemany estàndard), el francès i l'italià, mentre que el romanx és una llengua minoritària. Tanmateix, el romanx gaudeix d'una política de promoció àmplia. Cada cantó té l'oportunitat d'establir la seva política lingüística (l'ensenyament es fa en la llengua oficial de cada cantó) i hom té dret a ser atès en l'àmbit públic en qualsevol de les llengües oficials.

Espanya

Espanya és l'exemple d'autonomia lingüística. La Constitució de 1978 reconeix el dret i el deure a Espanya de tot parlant a usar el castellà i el dret d'expressar-se en català a Catalunya, les Illes Balears i València. La legislació lingüística espanyola, però, porta al darrere una situació de diglòssia per a la llengua catalana, que amaga una voluntat d'imposar la unitat lingüística.

Canadà

Pel que fa al continent americà, l'exemple a citar és el del Canadà. Aquesta comunitat fou conquerida per Anglaterra i França. Per això, la majoria de la població és anglòfona, mentre que hi ha una societat francòfona important al Quebec. El 1982, la Carta establia l'oficialitat de totes dues llengües, i defensa la multiplicitat cultural canadenca. Així mateix, conté un apartat en què el govern es compromet a promoure l'anglès o el francès en societats en què són minoritaris.

La normativització del català

La normativització lingüística s'entén com el conjunt de normes que fan referència a la lingüística, entesa com l'estudi de tot allò relatiu al llenguatge. El procés de normalització lingüística es refereix al procés sociocultural a través del qual una llengua s'adapta a unes normes de correcció ortogràfica, gramatical i sintàctica. La normalització lingüística sol incloure l'elaboració d'un diccionari oficial. Aquest procés té com a resultat una estandardització de la llengua que la converteix en apta per a qualsevol registre formal. Sense la normativització lingüística, una llengua seria exclusivament apta per a usos informals i no gaudiria de cohesió.

Pel que fa a la llengua catalana, la normativització es va donar entre 1890 i 1932. La normalització, feta per la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, va ser un projecte impulsat per Pompeu Fabra.

Marc legal del català

El marc legal de la llengua catalana és el següent:

Constitució Espanyola (1978)

En el seu article 3, la Constitució declara el castellà com a llengua oficial de tot el territori, la qual tot espanyol té el dret de parlar i el deure de conèixer. En el mateix article s'especifica que les altres llengües (el català, el gallec, etc.) seran oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb el seu estatut.

Estatuts d'Autonomia

En cada un dels estatuts d'autonomia, s'especifiquen les mesures lingüístiques de cada comunitat autònoma:

• Estatut de Catalunya: es proposa que la llengua pròpia de Catalunya és el català, i que és la llengua dels mitjans de comunicació i l'ensenyament. Tant el català com el castellà són oficials.
• Estatut de València: es reconeix que les dues llengües de la comunitat són el "valencià" i el castellà, i es promou el seu coneixement.
• Estatut de les Illes Balears: s'estableix que la llengua catalana tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d'oficialitat, i que la llengua catalana té la competència en l'àmbit de l'ensenyament, i que s'intentarà normalitzar (cosa que s'està posant en dubte darrerament).

Lleis de Normalització Lingüística

Aquestes lleis regulen l'ús lingüístic en l'administració, l'ensenyament, els mitjans de comunicació, etc. Trobem lleis de normalització a Catalunya, València i les Illes Balears.

Llengua estàndard: definició i àmbits

La llengua es concreta en diferents registres lingüístics depenent del context comunicatiu i en variacions lingüístiques segons el punt geogràfic. Ara bé, la necessitat de comunicació entre tota la comunitat lingüística fa necessària l'existència de l'estàndard. Així, l'estàndard és una varietat comuna, que tots els parlants tenen a la seva disposició, i que pretén claudicar les diferències dialectals i de registre. En situacions normals, un parlant té coneixença de la seva varietat dialectal, però també coneix l'estàndard. En teoria, l'estàndard és una varietat totalment neutra, equilibrada en totes les variants dialectals. Tanmateix, són els grups amb més pes polític i els que són culturalment preponderants els que tenen una representació més gran en la composició de l'estàndard.

Pel que fa al català, aquesta fou una de les primeres llengües a aconseguir un estàndard. Així, la difusió de l'obra de Ramon Llull va permetre que existís un model de llengua força cohesionada al segle XIII. Aquest model fou assolit al segle XIV per la Cancelleria Reial, i al segle XV València va esdevenir el principat de la corona. A partir del segle XIX, s'engegà un procés de recuperació cultural, que culminaria en una normativització lingüística. Cal assenyalar que en l'estàndard el dialecte central té més pes, pel simple fet que la majoria de mitjans de comunicació en català es troben a l'àrea de Catalunya. Però, cal aclarir que, en aquest sentit, Pompeu Fabra va preveure un estàndard que incloïa les varietats lingüístiques dialectals més freqüents sense que això afectés la comunicació supradialectal.

Els àmbits d'ús en què és precisa la utilització de la llengua estàndard són els formals. Així, doncs, la llengua estàndard se sol utilitzar en l'àmbit de l'ensenyament, en els mass media, en l'administració i en l'àmbit jurídic. En canvi, és més precís l'ús de les varietats dialectals en l'àmbit familiar i col·loquial.

Símptomes de minorització lingüística

Tres símptomes indicatius de minorització o substitució lingüística són:

1. La pèrdua progressiva de parlants de la llengua dominada en favor de la intrusa, de manera que en pocs anys la llengua té perill d'arribar a desaparèixer d'aquella comunitat.
2. La pèrdua progressiva d'àmbits d'ús.
3. La interferència lingüística. Així, per exemple, durant el segle XVIII, i la gran prova n'és "Lucrècia" de Joan Ramis i Ramis, els castellanismes (pues, aunque) eren concebuts com a cultismes.

Prejudicis lingüístics i la seva influència

Els prejudicis lingüístics són proposicions ideològiques no basades en principis científics que tenen com a propòsit desprestigiar o donar prestigi a una llengua. Aquests prejudicis solen influir en l'actitud dels parlants envers la llengua, i moltes vegades causen autoodi d'un parlant envers la seva llengua. Així, per exemple, un parlant de francès que ve a Catalunya no es preocupa d'aprendre el català perquè "l'anglès és més útil".

Exemples de prejudicis lingüístics

• Considerar certes llengües com a "llengües de cultura", donant a entendre que les altres llengües són "llengües d'incultura" i, per tant, poc importants. Totes les llengües són manifestacions culturals; no hi ha "llengües de cultura" com anuncien alguns llibres de text o alguns docents.
• Considerar l'anglès més important que el català pel simple fet que té un major nombre de parlants. No funciona així: totes les llengües són importants, no per tenir més parlants una llengua és més important o útil. Totes són útils en el seu context.
• Pensar que una llengua és millor perquè té més paraules en el diccionari (en un hipotètic cas que TOTES les paraules figuressin com a entrades en el diccionari). Qualificar una llengua pel nombre de paraules que té és ridícul. Cada llengua és resultat de les necessitats comunicatives dels seus parlants. Les llengües dels països europeus contemplen paraules per als aparells electrònics (mòbil, ordinador, ràdio) que les llengües del Tercer Món no contemplen, pel simple fet que no són necessàries. No es pot qualificar una llengua pel nombre de paraules que té.