El Nucli de la Filosofia Platònica: Món Sensible i Intel·ligible

La Teoria de les Idees de Plató: Nucli Filosòfic

Plató afirma l’existència de veritats absolutes i immutables que proporcionen un coneixement veritable, ja que allò que canvia no pot ser la base d’un coneixement.

Així, Plató formula la seva Teoria de les Idees, la qual constitueix el nucli de la seva filosofia. A partir d’aquesta teoria es poden entendre les seves concepcions ontològica (de la realitat), epistemològica i antropològica.

El Dualisme Platònic: Dos Mons de la Realitat

La teoria de Plató és dualista, és a dir, a nivell ontològic, creu en l’existència de dos mons:

El Món Sensible

És aquell que percebem a través dels nostres sentits i és una còpia del món de les idees. Aquest món recorda l’ésser canviant d’Heràclit; és un món canviant, múltiple i material.

El Món de les Idees o Suprasensible

És on trobem els models perfectes, universals i únics de tot el que existeix. Per tant, existeixen unes entitats o formes immaterials, absolutes, immutables i universals que són independents del món físic i que el fan possible. Aquestes idees són les que Plató anomena eidos. Cal remarcar que la noció d’idea de Plató no és la que nosaltres tenim actualment; per al filòsof, les idees no són una mera construcció mental sinó que existeixen de manera objectiva independentment del pensament humà. Aquest món recorda l’ésser immutable de Parmènides.

Dimensions del Dualisme Platònic

Podem afirmar que el dualisme de Plató es pot descriure des de diverses perspectives:

• L’ontologia, on Plató observa dos mons o realitats, explicats anteriorment.
• L'epistemologia, on Plató distingeix l’opinió del saber veritable.
• L’antropologia, on Plató distingeix l’ànima del cos.

El coneixement sensible està lligat al món sensible, mentre que el coneixement intel·ligible, propi del món de les idees, es tracta d’una nova manera de conèixer a partir de la raó. Es passa de valorar el caràcter físic de les coses al caràcter conceptual. Segons el filòsof, existeixen unes entitats o formes immaterials, absolutes, immutables i universals que són independents del món físic i que el fan possible, indicant així que aquestes són més reals que les coses del món sensible.

La Jerarquia de les Idees i la Idea de Bé

El món de les idees és absolutament perfecte i, com ja hem esmentat, estaria compost per una multiplicitat d’idees diverses ordenades jeràrquicament, on les inferiors o menys generals depenen de les superiors o més generals. Així, podem afirmar que hi ha idees més generals i universals que altres. Aquesta estructura la podríem entendre a partir d’una piràmide on les idees més particulars constitueixen la base, i les més universals s'eleven cap a la cúspide, on es troba la idea suprema, que és la condició de totes les altres. Aquesta idea és la Idea de Bé.

La Idea de Bé i el Mite de la Caverna

En el “Mite de la Caverna”, la Idea de Bé s’identifica amb el Sol, ja que el Bé compleix en el món de les idees el que el Sol compleix en el món sensible: il·luminar i fer visibles les coses. La Idea de Bé no és una idea més, és el principi i fonament de totes les coses.

Aquest món recorda l’ésser immutable de Parmènides, etern i immutable, igual que les seves eidos. A més, també està influenciat per Sòcrates (pel fet de creure en els conceptes universals) i pels pitagòrics (ja que les eidos són formes perfectes, com les geomètriques).

El món sensible seria aquell que percebem per mitjà dels nostres sentits i està format pels objectes materials imperfectes.

Però, com es reflecteixen les eidos en una matèria caòtica i indeterminada? Per explicar aquest problema, el filòsof utilitza la figura del Demiürg.

El Demiürg Platònic

El Demiürg es pot definir com una intel·ligència ordenadora que fa que el món sensible no sigui un caos. Aquesta figura està explicada en el Timeu com un artífex de l’univers, que imposa ordre a partir del caos. Per tant, el Demiürg no crea del no-res, sinó que disposa d’un material preexistent (la matèria i el receptacle) i amb això, construeix l’univers a semblança de les idees, cosa que implicaria que l’univers ha de ser bo i bell forçosament.

Així, l’ànima del món es compon del que és propi del món de les idees i del que és propi del món sensible i de la mescla d'ambdós mons, per la qual cosa es compon de tres substàncies. Això es contradiu amb el dualisme que havia proposat anteriorment.

Cal remarcar que hi ha un model, un món ideal (el món de les idees) i un món sensible, que seria la seva còpia, i existeix un artífex que ha creat la còpia basant-se en el model. El món intel·ligible i l’artífex són eterns, mentre que el món sensible és un món engendrat i, per tant, no podrà ser etern.