L'obra teatral de Manuel de Pedrolo i la renovació teatral postguerra

L'obra teatral de Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo va néixer a Lleida, i la seva obra és una de les més extenses i variades de la literatura catalana. Aquest autor ha cultivat tots els gèneres literaris (novel·la, llibres de versos, obres de teatre, contes i articles), tractant una gran multiplicitat de temes i tècniques.

Aquest autor es caracteritza per la seva visió política, ja que tracta tot tipus de gèneres i temes. El més important és la llibertat, amb una autenticitat i amb el sentit de l’existència. Les seves obres consten d’una burla contra el rigor de la dictadura franquista mitjançant el teatre de l’absurd, que ell preferia anomenar teatre de l’abstracte, amb arguments desbaratats, personatges buits i diàlegs incoherents (no situa l’acció).

Els temes de la mort i de la comunicació entre els homes, l’autenticitat, el sentit de l’existència i, sobretot, la llibertat, articulen la seva obra dramàtica.

L’obra més important és Cruma, que reflecteix molt bé el teatre de l’absurd amb una estructura circular, atemporal, i amb personatges anònims.

Els trets comuns en les seves obres són un espai tancat, comportaments quotidians, el llenguatge com a vehicle de discussió, referència a la realitat sociopolítica envoltant (no directa), personatges arquetípics, atmosfera angoixosa i una denúncia a la falta de llibertat en certes situacions.

La renovació teatral del període postguerra fins als anys 70

Després de la Guerra Civil, amb el règim franquista, el teatre en llengua catalana va ser prohibit. Més tard, escriptors com Josep Maria de Sagarra van reprendre el teatre català plantejant obres conflictives en les quals la guerra incidia en la psicologia dels personatges. Per aquest motiu, aquesta proposta va ser molt criticada i es va veure obligada a retornar a les formes del passat.

Al llarg dels anys 50, la renovació va portar aportacions de textos teatrals. A més, es van fundar plataformes teatrals com l’ADB, per connectar el nou teatre amb els corrents dominants de la literatura europea contemporània.

D’altra banda, cap als anys 60, amb el teatre independent, es va suposar un instrument de lluita. Així, es va renovar el teatre tradicional.

A més, la creació del premi Josep Maria de Sagarra va impulsar dramaturgs joves, com Benet i Jornet, a seguir amb aquesta nova proposta. D’aquesta manera, es van expandir les tècniques de treball col·lectiu i el trencament de les fractures entre sala i escena. Aquesta època és coneguda com “l’època de muntatges”.

Per consegüent, van sorgir diversos grups renovadors com “Els Joglars”, representant obres que són una sàtira política i social, o “Dagoll-Dagom”, introduint música i ball.

Finalment, cal destacar que el desenvolupament del teatre al País Valencià està relacionat amb la intervenció dels germans Sirera i la creació del “Centre Experimental de Valencià”, que va publicar el Manifest del Teatre Valencià, on es reivindicava la necessitat d’un teatre amb tradició, autors clàssics i contemporanis, un llenguatge normalitzat i suport econòmic i social.