Oda a Espanya comentari de text

Oda a Espanya, de Joan Maragall, és un poema representatiu del Modernisme del s. XIX. Margall és un Escriptor que defensa l’espontaneïtat i la recerca de la simplicitat. Va Redactar aquest poema sobre Espanya perquè feia poc que la nació havia perdut La batalla contra els Estats Units per les terres de Cuba i  Filipines. Aquest fet va provocar el Desprestigi d’Espanya i Margall amb aquest poema intenta despertar-la d’aquesta Forta crisi i amb el poema li dóna consells per tal de passar pàgina i Modernitzar-se.

Oda a Espanya, és una Composició formada per 8 estrofes de 5 o 6 versos d’art menor perquè el poema Es divideix en 2 hemistiquis de 4 síl·labes cada un. La rima és irregular i Assonat però la majoria són versos blancs. Conté un to didàctic i  consell, ja que el jo poètic vol aconsellar a Espanya a modernitzar-se i millorar per al de tornar a ser com era abans.

El tema Principal del poema és una defensa de Catalunya i de la seva llengua, però També és l’intent d’obrir els ulls a Espanya, despertar-la, per ajudar-la a Escollir el Camí adequat.

Tot el poema En sí, és una personificació, perquè el jo poètic intenta parlar amb Espanya Com si fos una persona.

També i Trobem diferents recursos retòrics com un oxímoron en el vers 13, que Consisteix en paraules que tenen significats que s’exclouen. De la mateixa Manera hi trobem en els vers 14 i 19 un hipèrbaton, que tracta sobre un canvi Sintaxi en la vers.  També apareixen preguntes Retòriques en els vers 13 – 28 – 38 – 39 – 40 – 41, anàfores en els vers 17-18-28-33 i una comparació en el vers 27.

Tanmateix, Apareix el tòpic literari medieval del “Ubi Sunt” (on són?) quan el jo poètic Li pregunta a Espanya on són els soldats i els vaixells perduts.

La Composició poètica està dividida en 8 estrofes

En les dues Primeres estrofes, el poeta s’adreça a Espanya com un espanyol (fill) Que no se li adreça en castellà amb el missatge gastat de sempre (dels Saguntins i dels que per la pàtria moren). Li parlarà en la seva pròpia Llengua, amarada de l’esperit de Catalunya (en la llengua que m’ha donat la Terra aspra) i amb un missatge nou. Indirectament, també́, el poeta reclama Que Espanya reconegui la llengua i la cultura catalana, que no imposi a tots Una parla i cultura úniques (la castellana).

De l’estrofa Tercera a la sisena el poeta, regeneracionista, llança un missatge diferent: en Una pregunta retòrica suggereix la inutilitat de tantes morts. A la quarta Estrofa retreu a Espanya, un país trist, de pensar massa en l’honor que duia Els espanyols a una mort certa a terres llunyanes enmig d’himnes militars. A la Cinquena amb noves preguntes retòriques, lligades al tòpic de l’ubi sunt (‘on Són’) fa avinent que s’ha perdut tot (la potència militar, les persones que Feien de soldat). En una nova apòstrofe a Espanya, li demana Realisme, Penediment pels errors comesos i un canvi de valors (implícitament es demana Que es converteixi en un país europeu, que es modernitzi, que deixi de viure de Glòries passades i s’adapti al present).

En les dues darreres estrofes, després d’haver-li pregat que arrenqui “el Plor de mare”, en quatre oracions exhortatives demana a Espanya que “se salvi” (i ho repeteix) en un “plor” que la regeneri, que “pensi” en la vida que té a L’entorn (com la que revifa Catalunya), que “aixequi el front” (per Redreç̧ar-se, per mirar endavant) i que “somrigui” als bons presagis que Indiquen la fi de la  

Finalment, Aquest és un dels poemes més representatius de l’actitud política d’aquest Autor català ja que és una crítica a Espanya sobre la derrota de Cuba.