L'Ontologia i Antropologia Cartesiana

Ontologia Cartesiana o Teoria de les Tres Substàncies

La Substància

Si Plató buscava l'essència de l'eidos (idea), a partir d'Aristòtil es parla de substància com allò que fa que una cosa sigui, allò que existeix per si mateix.

Descartes parlava de tres substàncies:

• Res cogitans (ànima o esperit)
• Res extensa (món físic o cos humà)
• Res infinita (Déu)

Res cogitans

La primera substància es dedueix de forma clara i evident: «Jo penso, així doncs, existeixo». Per tant, la primera substància és la res cogitans = cosa pensant.

El dubte de si jo existeixo o no és una prova de la meva imperfecció, del fet que soc finit i imperfecte. Malgrat tot, jo tinc idees de perfecció i d'infinitud, i aquestes idees han de provenir d'algú perfecte i infinit, i aquest algú és Déu o res infinita.

Res extensa

La segona substància cartesiana. L'existència de Déu és la garantia de veritat, tant dels raonaments matemàtics (1 + 1 = 2) com de l'existència del món físic, un món que podem conèixer malgrat les limitacions dels nostres sentits. La res extensa és el món físic, subjecte a les lleis que la ciència descobreix, les lleis del pensament materialista. Aquest univers és com un immens rellotge de corda, i el cos humà en forma part. L'home cartesià és concebut com una màquina, així com els animals o éssers vius.

Aquest món físic té qualitats primàries, que són conegudes per la raó. Les qualitats secundàries són subjectives i conegudes pels sentits.

Antropologia o Naturalesa Humana en Descartes

Dualisme Antropològic

Descartes concep l'home des d'un dualisme antropològic: l'home és un compost de res cogitans i res extensa. El dualisme permet a Descartes compaginar la llibertat humana, que resideix en l'ànima, amb la ciència i el mecanicisme que regeix el cos humà, la nostra part mecànica.

Per a Descartes, formen substàncies diferents que es pensen separadament, però com es comuniquen? Descartes troba la solució en la glàndula pineal, que es troba al cervell, on creu que s'uneixen la carn i l'esperit, formant una unió accidental (com en Plató). El filòsof Spinoza criticarà aquesta idea per no ser demostrable ni evident, per tant, especulativa i no racional.

Passions i Llibertat

La teoria de les passions de Descartes veu la relació entre el cos i l'ànima. Per a Descartes, les passions no són dolentes, sinó que cal que siguin dirigides pel món governat per la raó, per trobar l'equilibri i la pau interior. És en aquest punt on queda demostrada la llibertat, que és la voluntat de la raó de dirigir les passions. La llibertat consisteix a conèixer la veritat i seguir la raó, que domina les passions (ètica cartesiana).