L'Òpera Barroca: Orígens, Estructura i Característiques

L'Òpera Barroca: Orígens i Desenvolupament

L'òpera és un espectacle que es crea en un espai escènic, on els escenaris canvien de sobte. L'òpera barroca neix a Florència i s'estén ràpidament per Europa, sent molt important a França. A Espanya va ser diferent, en part a causa de la crisi i la dificultat de contractar actors de lluny. Instruments podien ser aleatoris en les primeres etapes (Monteverdi). L'orquestra, tal com la coneixem, neix amb l'òpera.

Orquestra i Veus a l'Òpera Barroca

Trobem una orquestra reduïda, amb:

• Teclat: Clavecí o orgue, per al baix continu.
• Corda: Encapçalada pel violí com a motor principal, acompanyat per viola i violoncel, sovint acompanyant el cantant.
• Vent i Metall: Utilitzats, sobretot a Venècia.

La veu humana té un paper central, encapçalada per la soprano primera per la seva agilitat vocal. La coloratura, notes afegides que decoren la línia melòdica, era una tècnica destacada, especialment per a les sopranos. Les veus masculines agudes, com les dels castrati, eren molt valorades, mentre que les veus greus (baixos) no eren considerades tan atractives per als papers principals.

Els temes de les òperes gairebé sempre són amorosos (home-dona). Tot girava entorn de la relació entre l'home i la dona, amb elements de rivalitat i lluïment vocal. Els duos, on s'unien les veus, sovint es reservaven per al final.

Desenvolupament a Itàlia i Figures Clau

A Itàlia, el món de l'òpera estava impulsat per empresaris que contractaven els actors i actrius. Alessandro Scarlatti va formular una estructura més clara per a l'òpera, amb la seva reforma a Nàpols, que esdevingué un centre operístic important abans que la influència s'estengués a Anglaterra. Figures clau inclouen Claudio Monteverdi, considerat el creador de l'òpera.

La Reforma de Scarlatti i l'Estructura

La reforma de Scarlatti va establir una estructura típica:

• Recitatiu: Amb acompanyament (sovint violoncel), és la narració del que passa a l'escena. L'estructura dramàtica sovint segueix un patró de voluntat, problemes i decisió.
• Ària: És l'expressió dels sentiments del personatge.
• Obertura: Una peça instrumental de quatre a cinc minuts que introdueix l'espectacle. Sovint començava amb una primera ària que explicava la situació dels personatges, seguida de tres moviments contrastats.
• Ària da capo (ABA): L'estructura més comuna de l'ària, on la tercera part repeteix la primera (els músics només necessitaven aprendre dues parts).

Etapes del Període Barroc

Trobem dues etapes principals en el Barroc: una primera etapa de creativitat i una segona d'explotació i consolidació. Un dels compositors més importants d'aquesta segona etapa va ser Georg Friedrich Händel.

La Segona Meitat del Barroc

La segona meitat del Barroc es caracteritza per una certa inestabilitat i dubte sobre el futur de les formes. Hi ha contrastos i canvis constants. En la música instrumental italiana d'aquest període destaca el concerto grosso, sovint amb un moviment ràpid per acabar. L'Ària da capo era predominant, tot i que de vegades es simplificava.

Les escoles de Nàpols i de Venècia van ser particularment importants per al desenvolupament de l'òpera italiana. En aquest període, el compositor sovint coneixia els contractants i s'adaptava a les seves necessitats i recursos, podent fins i tot suggerir o afegir instruments.

Tipus de Castrati

Trobem principalment dos tipus de castrati: el castrato sopranino, que tenia una tessitura més aguda, i el castrato contraltino, amb una tessitura més greu.

L'Òpera Còmica (Opera Buffa)

Alessandro Scarlatti també va introduir l'òpera còmica (opera buffa), amb personatges còmics (buffons) que cantaven entre els actes de l'òpera seriosa. Això es feia per mantenir l'atenció del públic durant els descansos, ja que la gent tendia a cansar-se. En l'opera buffa no hi solia haver castrati, sinó sopranos.

Característiques Generals de l'Art Barroc

Les característiques generals de l'art barroc inclouen:

• Importància de l'ornamentació.
• Influència de la llum (clarobscur).
• Temàtica sovint religiosa.
• Utilització intensa dels colors.
• Sensació de moviment i dinamisme.
• Verticalitat en l'arquitectura.
• Dramatisme i tenebrisme.
• Horror vacui (por al buit), tendència a omplir tot l'espai.