L'Oposició al Franquisme (1960-1975): Moviments i Repressió

Conflictes Laborals i Sindicats Clandestins

Entre 1960 i 1975, els conflictes laborals van créixer a diverses zones d'Espanya, com ara:

• Astúries
• Barcelona
• País Basc

Aquests conflictes es van expandir posteriorment a altres ciutats com Madrid, Vigo i València. Inicialment, les protestes eren de caràcter laboral, però van evolucionar ràpidament cap a demandes polítiques, com la llibertat sindical, ja que la vaga estava prohibida pel règim franquista.

Un exemple destacat va ser la vaga minera d'Astúries el 1962, que va mobilitzar mig milió de treballadors i va impulsar la creació de Comissions Obreres (CCOO) el 1964. Aquesta organització, que lluitava per millores laborals i polítiques, va ser declarada il·legal el 1967, i la repressió contra els seus líders va ser severa. Més tard, un grup d'aquest sindicat va fundar la Unió Sindical Obrera (USO), també il·legalitzada el 1967.

En paral·lel, a Barcelona, es van produir vagues generals en sectors clau com el metall, el tèxtil i la sanitat entre 1968 i 1973.

Moviment Estudiantil i Veïnal: Noves Formes de Lluita

Un altre element de confrontació important va ser el moviment estudiantil. A partir de 1966, els estudiants van formar el Sindicat Democràtic d'Estudiants Universitaris de Barcelona, que va desafiar l'organització oficial del règim. L'impacte del Maig del 68 va radicalitzar el moviment, convertint les universitats en centres de contestació i debat polític.

A més, entre 1970 i 1975, els moviments veïnals van emergir amb força, amb peticions per millorar les condicions de vida als barris i per oposar-se a les operacions urbanístiques especulatives que afectaven la població.

Partits Polítics i Coordinació Antifranquista

Els canvis socials de la dècada de 1960 també van propiciar una nova onada d'oposició política, amb l'esquerra jugant un paper destacat en les mobilitzacions. El Partido Comunista de España (PCE) va patir una repressió constant, amb la condemna a mort de diversos dirigents.

El Partido Socialista Obrero Español (PSOE) va consolidar-se a l'interior del país després d'un congrés celebrat el 1972, liderat per figures com Felipe González. A Catalunya, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i altres organitzacions com el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) van ser molt actius en les mobilitzacions laborals i estudiantils.

Les forces polítiques van començar a coordinar-se, un exemple clar va ser la creació de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya el 1969. A més, un grup de dissidents del règim es va reunir en el cèlebre Contuberni de Múnic el 1962 per denunciar la dictadura i demanar llibertats fonamentals.

L'Emergència d'ETA i la Resposta Repressiva

L'oposició també va incloure l'aparició d'ETA el 1968, que va iniciar la lluita armada al País Basc, amb assassinats de membres de les forces de seguretat. Tot això va ser respost amb mesures repressives severes per part del règim, com la declaració de l'Estat d'excepció i la celebració de consells de guerra.

Les protestes massives contra les condemnes de mort a membres d'ETA el 1970 van generar una gran mobilització social, malgrat la forta repressió exercida pel règim franquista.