Oposició al Franquisme: Exili, Maquis i Resistència Interior

Oposició al Règim Franquista

Exili

Durant i després de la Guerra Civil espanyola, molts refugiats van abandonar Espanya, principalment cap a França. Allà, molts van acabar en camps de concentració, i la seva situació va empitjorar amb l'ocupació alemanya de França. Alguns exemples destacats d'exiliats són Manuel Azaña i Largo Caballero. Altres van buscar refugi a Gran Bretanya i Amèrica, especialment a Mèxic, on el president Lázaro Cárdenas els va acollir i va permetre la formació d'un govern republicà en l'exili. No obstant això, l'oposició a l'exili es va mantenir desunida, i les esperances d'un suport aliat es van esvair després de la Segona Guerra Mundial, el 1946.

Resistència Interior

A Espanya, l'oposició interna va ser durament reprimida i gairebé va desaparèixer. Fins al 1943-44, va existir una petita resistència al franquisme, però la seva activitat va ser mínima. Després de la Segona Guerra Mundial, va sorgir una nova insurrecció des de l'exterior, protagonitzada pels maquis.

Els Maquis

Els maquis eren guerrillers espanyols exiliats, majoritàriament amb idees comunistes i anarquistes, que havien participat en la resistència francesa. Després de l'alliberament de França, van planejar una invasió a Espanya per la Vall d'Aran, amb l'objectiu d'obrir pas a les tropes aliades. No obstant això, l'operació va fracassar a causa de la preparació de les tropes franquistes i la manca de suport aliat.

Molts maquis van romandre a Espanya i van continuar lluitant contra el règim, tot i que mai van representar una amenaça real. Amb el temps, van anar desapareixent o es van convertir en delinqüents a causa de la manca de reforços i la pèrdua d'entusiasme inicial. Les seves zones d'operació eren principalment àrees muntanyoses com els Pirineus, el Maestrat, Galícia i Astúries. A Catalunya, destaca la figura de La Pastora.

Els maquis van desestabilitzar les zones rurals, provocant represàlies de la Guàrdia Civil contra els qui els ajudaven i reprimint els qui no ho feien.

Crisi i Reorientació de l'Oposició

El 1947, es va fer evident que no hi hauria intervenció aliada, i l'oposició va entrar en crisi. Molts partits polítics van desaparèixer o van quedar inactius (PCE, PSUC). L'oposició va abandonar la lluita armada i va optar per una nova estratègia: infiltrar-se en els sindicats verticals per a organitzar la classe treballadora. Això va provocar una onada de conflictivitat obrera entre el 1945 i el 1947, especialment en les grans empreses, en protesta pels abusos patronals. No obstant això, aquestes protestes van disminuir quan es va confirmar la manca de suport aliat.