Oposició i Resistència al Franquisme (1939-1957)

L'Oposició i la Resistència al Franquisme

La repressió sobre les organitzacions i les persones compromeses amb la República va provocar l'exili de milers de republicans. A l'interior, l'oposició a Franco va quedar desarticulada, malgrat que a poc a poc es va anar reorganitzant en unes condicions de dificultat extrema.

Evolució de l'Oposició al Franquisme

L'oposició durant el primer franquisme es pot dividir en tres etapes notablement diferenciades:

1a Etapa (1939-1944): Reconstrucció Clandestina

Es caracteritza per la difícil i arriscada reconstrucció de les organitzacions polítiques i sindicals. Tot i la implacable repressió policial, alguns nuclis de sindicalistes de la CNT i de la UGT, de partits obrers, com el PSOE, el PSUC i el POUM, i de republicans, com ERC, van intentar reconstruir la seva estructura en la clandestinitat. El fet més significatiu fou el manteniment d'una activitat guerrillera (maquis) protagonitzada per antics combatents republicans que no es resignaven a la derrota. Des de França van organitzar partides de guerrillers, impulsades sobretot per anarquistes i comunistes, que van entrar a Espanya i van actuar a les zones rurals i de muntanya. L'acció més espectacular va ser la invasió de la Vall d'Aran, organitzada per comunistes del PCE i iniciada el 18 d'octubre de 1944. Els guerrillers van ocupar la vall, llevat de Vielha, durant deu dies, però es van haver de retirar i l'acció va acabar en fracàs.

2a Etapa (1945-1947): Esperança i Divergències

Va comportar una notòria activitat, esperonada per la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, que va crear unes condicions internacionals favorables a una hipotètica caiguda del règim franquista. La possibilitat d'una intervenció aliada a Espanya va provocar la creació de plataformes unitàries de l'oposició amb l'objectiu de lluitar conjuntament pel restabliment de la legalitat republicana. Però ben aviat van sorgir divergències entre les plataformes unitàries. Alguns veien inviable la restauració republicana a curt termini i es van apropar als monàrquics dissidents del franquisme per proposar l'obertura d'un període constituent que decidís com havia de fer-se la tornada a un règim democràtic. Altres defensaven la restauració de la República. També discrepaven en la manera d'enderrocar el franquisme. La gran majoria confiava en la intervenció dels aliats, i els anarquistes i comunistes prioritzaven una actuació guerrillera per preparar una insurrecció generalitzada de la població.

3a Etapa (1948-1951): Desmoralització i Canvi d'Estratègia

Va ser de desmoralització a causa de la consolidació de la dictadura. A finals del 1948 es va fer palès el fracàs de totes les opcions de l'antifranquisme. Cap potència no estava disposada a col·laborar per fer caure el dictador espanyol, ni semblava possible que la guerrilla o una mobilització popular posés fi a la dictadura. Durant aquests anys, els comunistes van proposar la fi de la lluita guerrillera. Es va iniciar llavors una nova etapa en la qual les organitzacions polítiques van anar-se vinculant a les lluites socials i reivindicatives de les classes populars.

Ressorgiment de la Conflictivitat Social

Al final de la dècada del 1940 va començar a ressorgir a Espanya un tímid moviment de protesta popular, protagonitzat per les classes treballadores, contra la precarietat de les condicions de vida i de treball. Aquestes primeres actuacions obreres eren fruit de la reorganització incipient de l'esquerra, però sobretot de les dures condicions de treball de la postguerra. A partir del 1945 hi va haver conflictes laborals en els sectors tèxtil i metal·lúrgic, sobretot a Barcelona, Sabadell, Terrassa i Mataró, provocats pels baixos salaris. L'acció reivindicativa de més transcendència popular va ser probablement la vaga de tramvies de Barcelona, convocada a conseqüència del deteriorament de la vida a causa de l'augment dels preus. L'any 1951, l'increment de 20 cèntims del preu del bitllet del tramvia va provocar un boicot generalitzat de la població, que va culminar en una vaga general el 12 de març. El governador civil i l'alcalde de Barcelona van ser destituïts, i la puja de tarifes va ser anul·lada per les noves autoritats. Paral·lelament, el moviment d'estudiants s'anava desvetllant del període de letargia, i els anys 1956-1957 es van desenvolupar les primeres revoltes d'estudiants a les universitats de Madrid i de Barcelona.