Oratòria Romana: Història, Gèneres i Figures Clau

Oratòria Romana: De Grècia a Cèsar

L'Oratòria a Grècia: Aristòtil i els Gèneres

A finals del segle V a Grècia, la importància dels discursos per imposar-se a l’assemblea va portar Aristòtil a classificar els discursos segons el seu objectiu:

• Genus demonstratiuum: comprenia els elogis funeraris i els honorífics.
• Genus deliberatiuum: tenia com a finalitat convèncer una assemblea.
• Genus iudiciale: el seu fi era convèncer un tribunal.

L'Oratòria a Roma: Eloqüència i Poder Polític

La retòrica va passar de Grècia a Roma. L'eloqüència va ser a Roma el gènere central de la prosa literària i fins i tot de la cultura. L’educació escolar s'adreçava a formar oradors: saber parlar en públic era el mitjà pel qual el ciutadà de la classe dirigent accedia a la carrera política, sobretot en la darrera etapa de la República, quan les sentències judicials, les qüestions polítiques i els càrrecs públics es decidien sovint després de deliberacions als tribunals i al Senat.

Dels milers i milers de discursos que van pronunciar els oradors romans, avui conservem 58 dels discursos que va escriure Ciceró i altres d'època imperial. Els altres oradors són coneguts per al·lusions i citacions en tractats de retòrica de Ciceró, Quintilià i Tàcit.

Oratòria Arcaica: Cató el Censor i els Gracs

Per a Ciceró, l'oratòria llatina, com a gènere literari, comença amb Cató el Censor (primera meitat del segle II a.C.), anomenat així perquè des del seu càrrec de censor vetllava per la puresa dels costums romans enfront de l'hel·lenització creixent de la societat. L'estil dels seus discursos era senzill, rude, vigorós, poc ordenat i poc harmoniós. El mateix Cató ho resumia així: "Domina el tema, les paraules vindran tot seguit", donant més importància a les idees que a la manera de dir-les. Amb Cató es perfila la figura moral de l'orador que defensa l'Estat, el uir bonus peritus dicendi ("home bo que sap parlar"). L'estructura que Cató va donar a la retòrica llatina li va permetre rebre una forta influència grega sense perdre la seva identitat nacional.

Els germans Tiberi i Gai Grac van tenir com a mestres rètors grecs. Primer un i després l'altre, a la segona meitat del segle II a.C., van aconseguir amb la seva eloqüència el tribunat de la plebs, des d'on van impulsar una reforma agrària a favor de les classes populars que els va portar a ser morts per la classe aristocràtica. Van ser els primers a adreçar-se al poble amb un estil diferent al que empraven al Senat. Davant els senadors, els seus discursos eren complicats i amb un to elevat; davant el poble, eren clars i directes, amb un llenguatge col·loquial. La seva contribució a l’oratòria llatina va consistir a introduir-hi termes nous presos de la filosofia grega.

Juli Cèsar: Orador, Polític i Historiador

Cèsar (100-44 a.C.) pertanyia a una família aristocràtica i es va decantar pel partit dels populars. Va cultivar diversos gèneres i es va abocar de ple a la política (fou triumvir l’any 60, cònsol el 59). La seva prosa era senzilla, clara i sense retòrica. Com a narrador, cal subratllar dues habilitats: la de saber donar les dosis adients de dramatisme a cada situació i la de treballar amb tacte i intel·ligència la seva apologia personal, creant una falsa sensació de total objectivitat.

Cèsar va escriure història pel desig de propaganda i per la necessitat de justificar la seva actuació en els esdeveniments. Va donar a la seva obra el títol de Comentarii. És un conjunt de cròniques, arxius i records personals, en els quals Cèsar sempre adapta la realitat als seus interessos. La seva obra ens ha pervingut amb el nom de Comentarii rerum gestarum, que conté:

• La Guerra de les Gàl·lies, vuit llibres: esdeveniments entre el 58 i el 52 a.C. fins al triomf de Cèsar sobre el cabdill gal Vercingètorix. Com que Cèsar fou assassinat a les idus de març del 44 a.C., el darrer llibre va ser acabat pel seu fidel lloctinent Hirci.
• La Guerra Civil, en tres llibres: Cèsar justifica la seva actuació contra el poder constituït, el fet de creuar el Rubicó, la guerra civil fins a la derrota definitiva de Pompeu a Farsàlia i la seva persecució fins a Orient.