Organització política i economia: els pressupostos

L'organització política regula les relacions de poder al territori. Les societats més simples es basen en el parentiu i el veïnatge. Així, unes 50 famílies que viuen juntes regulen la participació en les tasques col·lectives, la cacera... El clan és una organització més àmplia, abasta entre 500-1000 individus, està format per famílies que afirmen tenir un avantpassat en comú. En la tribu hi ha més gent, moltes vegades els orígens dels avantpassats són llegendaris i la filiació o pertinença al grup ritual. Té com a missions la defensa del territori i l'organització general del grup respecte a qüestions econòmiques essencials: emigracions, transhumància, cacera col·lectiva...Les societats nombroses i complexes ocupen més territori, amb la divisió del treball, hi ha grups que tenen interessos diferents o contradictoris. L'Estat vetlla pels àmbits territorial i social, regula les relacions entre els individus i els grups, i amb l'exterior, per damunt seu no hi ha ningú, per aquest motiu es diu que ostenta la sobirania. L'Estat democràtic actual té com a missió garantir els drets de la persona, és el resultat d'un seguit de conflictes i revolucions que van posar fi al privilegi dels estaments. Alguns països no europeus viuen ara problemes similars als de llavors: el dret a la llibertat religiosa, l'eliminació de les discriminacions per sexe...En alguns països, l'Estat està dominant per famílies, grups ètnics...per tant, no vetlla per l'interès general i es transforma en un mecanisme d'opressió. A Occident trobem diferents concepcions de l'Estat:

Liberalisme econòmic

L'Estat no ha d'intervenir en economia, les relacions econòmiques són privades. La intervenció de l'Estat interferiria en l'oferta i la demanda, és a dir, en el funcionament normal del mercat. S'ha de preocupar de:

• Defensar la llibertat de mercat dels enemics exteriors.
• Preservar l'ordre intern.
• Aplicar el principi de subsidiarietat: emprendre les accions econòmiques necessàries pel bé comú o general no executables per la iniciativa privada, com fer obres públiques.

Formulat per Adam Smith, el liberalisme econòmic va unificar lleis i mesures i va abolir els privilegis gremials. En política va implantar la democràcia i va enderrocar la monarquia absoluta. Es va posar fi a l'esclavitud. No obstant, l'aplicació de les lleis del mercat en una etapa de fort creixement demogràfic van comportar unes condicions de vida deplorables pels treballadors, treball infantil, treball femení mal pagat...En nom de la llibertat econòmica, les vagues estaven prohibides i els treballadors no podien defensar-se. A més, van trigar en obtenir el dret al vot.

Socialisme comunista

Per garantir una distribució igualitària de la riquesa, es proposa que l'Estat tingui el control de l'economia. S'aboleix la propietat privada dels mitjans de producció i béns principals. Producció, preus i sous són planificats i establerts per l'Estat. Encara subsisteix a Cuba, Corea del Nord i Xina. S'ha aconseguit fer créixer les indústries bàsiques, eliminar la fam a països com la Xina, minimitzar l'atur. No obstant no hi ha llibertat política, es considera que només el partit comunista representa als interessos del poble, per tant, això ha dut a l'eliminació o a l'exili de l'oposició i a dictadures personalistes molt dures, com la de Stalin. La producció de béns de consum no pot competir amb la dels països capitalistes.

Al no permetre's crítiques al govern, no han sorgit grups preocupats per denunciar els perills de la industrialització pel medi ambient. La por a l'expansió del comunisme ha fet evolucionar el liberalisme i que es preocupés més pels problemes socials, a fi d'evitar sublevacions obreres.

Economia social de mercat

Defensa la llibertat de mercat, però subordinada a les finalitats socials, la Constitució espanyola de 1978 aposta per aquesta fórmula. L'Estat intervé en economia per salvaguardar els interessos de la comunitat i els serveis mínims dels ciutadans. El sistema va començar a aplicar-se després de la crisi econòmica de 1929 i la Segona Guerra Mundial, d'acord amb les idees de Keynes. En els moments de crisi, l'Estat inverteix, engega l'economia amb infraestructures o obres socials. Les inversions fan disminuir l'atur i augmenten el poder adquisitiu i el consum. Després, l'Estat podrà recuperar els diners que hagi perdut augmentant els ingressos amb els impostos. L'ideal per tant no és mantenir baixos els sous dels obrers, sinó oferir uns sous estables i relativament alts que assegurin el consum, assegurant les inversions i la renovació tecnològica. Per evitar que això provoqui inflació cal innovar la tecnologia, per rebaixar els preus dels productes; millora la gestió empresarial; establir pactes entre obrers i empresaris... Un dels acords bàsics és l'establiment d'un salari mínim interprofessional, mínim comú per a tots els treballadors. A més, l'Estat ha de garantir:

• Sistema d'ensenyament públic, gratuït i obligatori fins als setze anys.
• Sistema sanitari de qualitat i per a tothom.
• Sistema general d'assegurances i de pensions.

El sistema comença a tenir dificultats a partir de la crisi del petroli. S'ha d'afrontar la competència d'altres països (Japó, EEUU, nous països industrialitzats d'Asia) que produeixen a preus més baixos, en part perquè no gasten tant en prestacions socials i mantenen salaris més baixos. Les organitzacions patronals es manifesten partidàries de retallar l'estat de benestar, els sindicats proposen millorar la situació dels obrers asiàtics. Com es sap, cal diferenciar:

• Impostos indirectes: Graven els productes. Són impostos indirectes l'IVA, els aranzels de duanes, l'impost especial sobre carburants...
• Impostos directes: Carreguen o graven les propietats i els guanys o rendes. Són impostos directes l'IRPF, el del patrimoni (sobre propietats), el de successions (quan es rep una herència), i el de les plusvàlues i augment de valor de les propietats. La democratització va suposar que la noblesa va perdre el seu privilegi de no pagar impostos directes.

Liberals i socialdemòcrates van apujar els impostos. A més, la socialdemocràcia aplica una escala progressiva per als impostos directes: qui té més paga un percentatge més gran. Els corrents neoliberals intenten rebaixar els impostos de les rendes més altes argumentant que no estimulen la inversió i impulsen el frau fiscal. Els socialdemòcrates repliquen que, fet i fet, comptant les desgravacions, la majoria de les vegades paguen més els pobres que els rics, al menys proporcionalment.

ELS PRESSUPOSTOS

Regulen els ingressos i despeses de l'Estat. La llei de pressupostos indica els impostos de l'any vinent i fixa els criteris i quantitats en què es gastaran, tots els organismes públics fan pressupost i el sotmeten a votació del parlament o de la corporació corresponent. Els pressupostos més importants són els dels organismes que tenen dret a imposar impostos i taxes: Estat central, govern autonòmic i ajuntament. Quan es gasta més del previst, o es recapta menys, es queda en una situació de dèficit, el govern s'ha de justificar davant del Parlament. Els pressupostos es presenten:

• Per conceptes o polítiques. S'explicita quan correspon a cada conselleria o ministeri. Es calcula el percentatge del total que correspon a cada departament, per facilitar comparacions.
• Es diferencia el que es destina a inversió (creació de nova riquesa en forma de béns) i el que es destina al consum, o sigui, despeses corrents i sous del funcionariat.
• Distribució social i territorial. Aquests criteris corresponen a dos finalitats bàsiques de l'Estat: equilibri i distribució de la riquesa entre els diferents grups socials d'un cap a l'altre del territori.

Actualment, a Europa ('l'estat de benestar') una gran part dels diners que s'ingressen amb els impostos es destinen a mantenir uns serveis públics de qualitat (educació, sanitat). Al S.XIX, molts d'aquests serveis, en mans privades, no arribaven a la gent més humil. Als EEUU els serveis públics són mínims i de qualitat baixa, hi ha competència i dinamisme entre les empreses privades que ofereixen serveis similars, i la conflictivitat social és més alta. Les tendències liberals serien partidàries de que a Europa es seguís aquesta tendència.

El govern i recaptació dels impostos poden fer-se de forma més o menys centralista. Els governs centralistes es fan càrrec de recaptar tots els diners i de decidir com s'assignen. Altres governs deixen més llibertat als ajuntaments i als governs de les regions, estats federals o autonomies. A Espanya, el Decret de Nova Planta, al S.XVIII, va organitzar un sistema centralista, excepte pel País Basc i Navarra, que negociaven d'acord amb els seus furs els diners que havien de pagar a l'Estat Central. Al S.XIX, es van crear les províncies, que afavoriren el centralisme. L'actual organització -l'estat autonòmic- intenta respectar les tradicions pròpies de cada nacionalitat sense caure ni en l'uniformisme en en el desequilibri.

Per fer una anàlisi de com es compleix l'objecte d'aconseguir una redistribució territorial equilibrada de la renda, cal valorar:

1. Indicadors de la renda d'un territori.

*El PIB, PNB, renda nacional. No tenen en compte el poder adquisitiu. La distribució per càpita és teòrica, no ens aclareix si els diners estan ben repartits. *Indexs compostos. Tenen en compte l'esperança de vida, escolarització... *A nivell d'un país es fa servir com a base 100 la renda per càpita mitjana, i es compara amb la de les diferents regions. Però això també pot quedar mediatitzat per les diferències en poder adquisitiu. *Un altre indicador és veure quin percentatge de la renda representa la població més pobra i quin percentatge representa la més rica.

2. El que es paga a l'estat central.

*Impostos directes i indirectes. *Quotes obreres i de la patronal, Seguretat Social. *Taxes de matriculació, impost de circulació, aigües...

La tendència a la Unió Europea i a les regions o autonomies és reduir la disparitat dels impostos, en cas contrari, treballadores i empreses podrien marxar als llocs on la situació els hi és més favorable.

3. El que es rep de l'estat central.

*Transferències als ajuntaments i comunitats autònomes. *Part destinada a sous i despeses corrents del funcionariat. *Inversions i despeses extraordinàries: grans obres públiques, renovació de material per instal·lacions...*Serveis centrals de gestió. Beneficien a tothom, però impliquen més beneficis pels funcionaris del districte central. *Les famílies reben de la Seguretat Social pensions de jubilació, subsidis d'atur, subvencions per malaltia o accident laboral... A Espanya la distribució territorial de la renda pateix desequilibris crònics que es van reduint. El PIB per habitant a Espanya tendeix a concentrar-se territorialment, a les zones on hi ha turisme, agricultura intensiva o indústria, on també hi ha més població. L'actuació de l'Estat ha intentant pal·liar els desequilibris fomentant la formació de pols d'industrialització com els Valladolid, Vigo...En canvi, els impostos de l'Estat i les aportacions de les famílies han redistribuït la renda entre les persones de diferents regions, la mitjana provincial de renda per càpita tendeix a igualar-se. A les comunitats més riques l'aportació de diners a l'Estat per les persones (impostos...) és més gran, les comunitats amb rendes més baixes reben de l'Estat més del que paguen. En general, Catalunya paga a l'Estat més del que rep, exceptuant l'època dels Jocs Olímpics.

A Catalunya, trobem els nivells de renda més alts a les zones on hi ha més indústria i serveis: regió de Barcelona, zona litoral i prelitoral. Després venen les ciutats mitjanes de l'interior enllaçades amb Barcelona amb bones vies de comunicació. Finalment les àrees muntanyoses, tot i que algunes han canviat últimament aquesta situació degut al turisme. La renda per càpita no té aquests desequilibris tan accentuats. Els nuclis de renda més baixa són en àrees rurals, on predomina la població envellida, i als suburbis urbans, afectats per la crisi i l'atur industrial. En aquestes àrees els serveis -escoles, sanitat, cultura- arrosseguen dèficits del creixement descompensat de l'època franquista, i les millores dels últims anys encara no els han pogut solucionar.