Origen i evolució del valencià i les llengües peninsulars

Origen i evolució de la nostra llengua

La major part de la nostra llengua prové del llatí vulgar (forma col·loquial del llatí clàssic). La nostra llengua també ha rebut influència d'altres sistemes lingüístics com ara les llengües dels pobladors anteriors als romans, les llengües dels pobles que van ocupar el nostre territori en èpoques posteriors als romans i les llengües veïnes amb què va conviure o encara conviu actualment. Utilitzem paraules d'origen celta (blat, carro). També són presents antropònims d'origen germànic. L'àrab és la llengua que més ha influït en el valencià a causa de la convivència continuada amb els musulmans i cristians durant quatre-cents anys al nostre territori.

Les llengües de l'Estat

La llengua oficial en tota Espanya és el castellà i les altres llengües - el valencià, el gallec, el basc i l'aranès - són cooficials en sis comunitats autònomes on són considerades llengua pròpia, és a dir, la llengua que les caracteritza històricament.

• Valencià: llengua pròpia i oficial a la Comunitat Valenciana, Catalunya i les Illes Balears.
• Gallec: llengua pròpia i oficial a Galícia.
• Basc: llengua pròpia i oficial al País Basc i en part de Navarra.
• Aranès: llengua pròpia i oficial a la Vall d'Aran. Es tracta d'un dialecte de l'occità, una llengua que es parla al sud de França.

Els orígens de les llengües peninsulars

La primera data clau en la majoria de les llengües peninsulars actuals és l'any 218 aC, moment en què els romans arriben a Empúries.

Història de la llengua

Els ibers (segles V aC) són la primera gran civilització de la costa mediterrània de la península ibèrica, més enllà de les colònies comercials gregues, fenícies i cartagineses fins que foren assimilats pels romans. Els ibers tenien alfabet propi, que es pot desxifrar, però no interpretar. Les troballes arqueològiques han permès obtenir abundants inscripcions ibèriques a les terres valencianes, gravades en pedra o plaquetes de plom procedents d'enterraments.

La romanització

És la colonització romana en gran part d'Europa. La ciutat de Tàrraco, serví de base, des del segle II aC per a la conquesta de les terres valencianes. A Hispània fou més forta a la costa i més feble a l'interior. Amb el pas del temps, anaren desapareixent els costums i la llengua ibèrics. Es construïen vies de comunicació connectades amb Roma i s'adoptà el llatí com a llengua. La seua herència cultural rica i diversa, és la conseqüència del procés conegut com a romanització, és a dir, la implantació en els territoris conquerits de la llengua, la cultura i les institucions romanes. En aquells territoris on va arrelar, el llatí que es parlava no era el dels escriptors de Roma sinó el llatí vulgar propi dels conqueridors. Poc a poc es va anar parlant més el llatí clàssic. Amb la caiguda de l'Imperi Romà, a partir del segle V, el llatí es va fragmentar tant en cada zona que va donar lloc a llengües diferents, ajudat per la influència d'altres llengües. L'origen de la nostra llengua, com el de la resta de llengües romàniques, està en el llatí vulgar. En el procés de formació, la nostra llengua va rebre influències sobretot en el lèxic dels visigots.

Les cròniques: el pensament a l'Edat Mitjana

Per als europeus de l'Edat Mitjana, no existeixen encara ni Amèrica ni Oceania ni la major part d'Àfrica o Àsia. El món conegut per a un valencià de l'Edat Mitjana es reduïa a Europa, part de la costa africana i part d'Àsia. Les notícies dels exploradors que havien arribat fins a la Xina o a l'Àfrica negra eren sovint agafades com a simples llegendes. Com veiem, la humanitat en aquella època no tenia massa coneixements sobre el món, pensaven que tot el que havien de saber estava dins de la Bíblia i de la doctrina de l'Església. Aquesta mentalitat on Déu i la religió són el més important, més fins i tot que la felicitat personal, s'anomena teocentrisme.