Origen, evolució i situació actual de la llengua catalana

1. Origen i evolució de la llengua catalana

Substrat (definició i tres exemples): el substrat és l’antic conjunt de llengües parlades en un territori abans de l’arribada d’una nova llengua que les substitueix parcialment o totalment. Exemples: llengües ibèriques, llengües celtes, elements bascòfons (substrat iberobasc).

Romanització (definició i dates): la romanització és el procés pel qual els pobles conquerits van assimilar la cultura i la llengua de Roma. A la Península Ibèrica s’inicia amb l’arribada dels romans el 218 aC amb el desembarcament a Empúries (Girona) i es desenvolupa al llarg dels segles següents.

Superstrat (definició i tres exemples): el superstrat són les influències introduïdes per pobles conqueridors posteriors que no arriben a substituir completament la llengua prèvia però hi deixen empremta. Exemples: influència germànica (visigots), influència franca, influència àrab.

Llatí vulgar (definició): el llatí vulgar és la varietat popular i parlada del llatí, distinta del llatí clàssic, i a partir de la qual sorgeixen les llengües romàniques.

Adstrat (definició i tres exemples): l’adstrat és la influència recíproca entre llengües veïnes que conviuen en un territori. Exemples d’adstrats en el cas del català: occità, castellà, francès.

Romània (definició) i llengües romàniques (principals): la Romània designa el conjunt de territoris de l’antic Imperi Romà on el llatí es va convertir en llengua pròpia. Les principals llengües romàniques són: català, castellà, francès, italià, provençal/occità, gallec, lleonès, romanès, entre d’altres.

El nostre domini lingüístic i cultural forma part de l’anomenada Romània. Aquest nom designa les terres que van formar part de l’antic imperi romà i on el llatí es va convertir en llengua pròpia de la població. Els romans arribaren a la Península el 218 aC, quan desembarcaren a Empúries (Girona). S’inicia així la romanització.

La romanització és el procés pel qual els pobles conquerits van assimilar i fer seva la cultura de Roma, que tenia molt més prestigi, començant així el procés de substitució de les llengües de la zona.

Durant set-cents anys el llatí clàssic gairebé no canvia. Es tracta d'una variant molt estandarditzada i utilitzada pels grans autors llatins, mentre que el llatí vulgar, o llatí parlat, evoluciona al llarg de tota la història de la llengua llatina. Les llengües romàniques són una evolució del llatí vulgar que, com a llengua parlada, és una llengua en contínua evolució i amb diferències dialectals entre les regions de la pròpia Itàlia, i encara més entre els diferents territoris de l’Imperi. Alguns exemples de llengües romàniques són el gallec, lleonès, català, castellà, provençal, francès.

Hi ha elements que varen influir en l'evolució del llatí vulgar que va donar pas al català, i que ajuden a entendre per què el llatí va evolucionar de manera diferent als diferents territoris de la Romània. Abans de l’arribada dels romans, un seguit de pobles d’origen divers (indoeuropeus procedents del nord, grecs, fenicis...) s’havien establert a les terres del nord-est de la Península Ibèrica. Les llengües que parlaven van influir primer en el llatí i posteriorment en la configuració del català; avui dia encara hi ha restes lèxiques d’aquestes llengües.

Al voltant del segle VI aC, com a resultat d’aquesta mescla de cultures, va néixer una civilització autòctona: la civilització ibèrica. Aquesta civilització neix del contacte entre celtes, grecs i fenicis i, juntament amb els pobles d’origen basc que poblaren els Pirineus, constitueix el substrat iberobasc, el que més va influir en el llatí-català posterior.

Després de la caiguda de l’Imperi Romà, pobles d’origen germànic (visigots, francs) i, més tard, els àrabs, van ocupar la Península Ibèrica; no van arribar a substituir el llatí, però sí que el van influir.

Les petjades d'aquests pobles al llatí vulgar constitueixen el superstrat.

Nota terminològica: L’adstrat és format per les llengües que determinen una influència parcial sobre una altra. Normalment aquesta influència és provocada per un període de convivència en un mateix territori. Al llarg de la història, totes les llengües reben influències de les seves veïnes. En el cas del català tenim adstrat occità, castellà, francès...

2. El català a l’edat mitjana (fins al segle XV)

Primeres referències i textos en català (breu). Resulta difícil precisar el moment en què el català esdevé una llengua romànica ben diferenciada del llatí. Sembla que fou en els segles VII i VIII quan es produïren els canvis més profunds en el llarg procés que va del llatí al català. Els historiadors consideren que en el segle VIII la llengua que parlaven els habitants del territori de Catalunya era ja català.

Els escrivans que redacten en llatí les escriptures de compra-venda, actes de qualsevol mena o testaments pensen i parlen en català, que és la llengua del seu entorn. El llatí és una segona llengua, utilitzada gairebé només en l’escriptura. No és estrany, doncs, que sovint, ja sigui per distracció, perquè vacil·len entre dos mots que creuen sinònims, perquè no troben l’equivalència llatina d’un mot romànic, o bé per altres raons, escriguin paraules i frases breus que són inequívocament catalanes.

Fins al segle XII el català no passa a la lletra escrita. Els textos de l’època preliterària, ja siguin històrics, literaris, jurídics o simplement administratius (pactes, títols de venda, testaments, etc.) són redactats en llatí, llengua que usen els únics que dominen l’escriptura: els clergues. Quan comença a fer-se necessari posar a l’abast del poble les lleis i les normes religioses i socials vigents, les llengües romàniques tindran accés a l’escriptura.

Les primeres manifestacions escrites íntegrament en català són precisament religioses i jurídiques. El més antic d’aquests textos pertany a la primera meitat del segle XII. Es tracta d’un fragment de la traducció del Forum iudicum, un codi de lleis visigòtic. De la darreria del segle XII o del començament del XIII són les Homilies d’Organyà, primer gran document de la llengua catalana i el text literari més reculat que conservem. Són una col·lecció de sis sermons, amb fragments d’evangelis i epístoles en llatí, que l’autor tradueix i comenta en català.

Finalment, cal recordar l’existència d’un seguit de poetes catalans que, al llarg dels segles XII i XIII, conrearen una poesia culta i profana —la trobadoresca— que era consumida en els cercles cortesans. Ara bé, la llengua que utilitzaren no fou el català, sinó l’occità. Aquest fet es perllongà durant el segle XIV i part del XV. Tot i que els autors anaren catalanitzant —o desprovençalitzant— la llengua que empraven, no és fins al segle XV, amb Ausiàs Marc, que la poesia culta en català assoleix la plena normalitat lingüística.

Expansió de la llengua a la Mediterrània i repoblacions. La implantació del català en les terres reconquerides va començar a mitjan segle XIII, quan la política catalana va orientar l’expansió cap al sud. Aquesta expansió, motivada pel creixement demogràfic i econòmic, va començar per la recerca de nous territoris mediterranis enllà.

La repoblació de Mallorca es va fer amb catalans i catalanes provinents especialment de l’Empordà, del Rosselló i d’Occitània, que, juntament amb el substrat lingüístic dels antics pobladors de les illes i dels àrabs, van consolidar les actuals característiques de la variant balear. València fou repoblada de forma bastant equitativa entre catalans occidentals, orientals i aragonesos, la qual cosa explica les característiques actuals del valencià.

Com que l’expansió catalana arribà a l’horta de Múrcia (Jaume I, 1266) i s’hi mantingué fins al segle XVI, quan fou cedida a Castella, encara hi queden restes de català (comarca del Carxe) i catalanismes en el castellà de Múrcia (pernil, pèsols...). A aquest dialecte castellà l’anomenen popularment panotxo.

Prosa historiogràfica i cròniques. Les quatre grans cròniques —la de Jaume I (Llibre dels fets), la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós— constitueixen monuments de la historiografia medieval i la seva contribució a l’afaiçonament de la prosa catalana és bàsica.

Ramon Llull (segle XIII). La contribució més important a la creació de la llengua literària fou l’obra del mallorquí Ramon Llull (1232–ca. 1316). Llull tenia una clara consciència lingüística i va escriure en català, en àrab i en llatí, amb la voluntat d’arribar entenedora i entenedorament a tota mena de públic.

La importància lingüística de la seva obra catalana rau, d’antuvi, en el fet d’haver escrit en aquesta llengua i d’haver-ho fet no solament en la poesia i la narrativa de ficció, sinó també en la prosa científica i filosòfica. La importància de les creences religioses justifica moltes accions a l’Edat Mitjana; personatges com Vicent Ferrer i Francesc Eiximenis esdevingueren famosos per les seves predicacions i influència.

3. El català dels segles XVI a XVIII

La «Decadència» i l’inici del procés de substitució lingüística. Els segles XVI, XVII i XVIII es varen caracteritzar per la disminució de la producció d’obres literàries en català. Aquest període de crisi cultural ha estat anomenat tradicionalment «Decadència», ja que són poques les obres cultes que s’escriuen en català i la qualitat d’aquestes és notablement inferior en relació amb les obres catalanes medievals. Aquest terme fa referència principalment a la literatura culta; la literatura popular continuà desenvolupant-se.

Amb la mort de Ferran el Catòlic es produïren conseqüències com la desaparició de la Corona catalanoaragonesa i el trasllat de les Corts a Castella. El català deixa de ser la llengua principal de les corts i el castellà s’imposa com a signe de distinció política i militar. El castellà s’usa en la literatura, la cort i les campanyes militars, mentre que el català resta a l’àmbit familiar i quotidià.

La rebel·lió de les Germanies (1519–1523) a València i Mallorca, conseqüència de tensions socials i corrupció, tingué també conseqüències lingüístiques perquè la noblesa i l’aristocràcia adoptaren el castellà.

S’hi va perdre la Cancelleria Reial, organisme administratiu-cultural de «normalització lingüística» de la Corona d’Aragó creada al segle XIII. Es van introduir castellanismes i aquest període coincidí amb el segle d’or castellà, amb gran influència de la seva literatura.

La Guerra dels Segadors (també coneguda com a revolta de Catalunya o guerra de Catalunya) va ser un conflicte bèl·lic entre Espanya i una aliança de Catalunya i França (1640–1652). Catalunya va ser ocupada temporalment i posteriorment, al tractat dels Pirineus, Espanya recuperà el territori amb la pèrdua del Rosselló (Catalunya del Nord).

Finalment, amb la guerra de Successió (1701–1714) i l’instauració de Felip V, els Decrets de Nova Planta prohibiren l’ús del català als àmbits formals i afavoriren la substitució lingüística. Aquesta època perdurà fins a la Renaixença, al segle XIX.

4. El primer terç del segle XX: normativització

Renaixement i normalització. Al primer terç del segle XX comença la famosa etapa de la renaixença de la llengua catalana. Després de l’època de decadència, amb l’impuls del desenvolupament industrial, el catalanisme i la renovació cultural, s’afavoreix el ressorgiment del català.

Fins al 1939 es produïren importants canvis socials: el pas d'una societat agrícola tradicional a una societat de masses contemporània. Comença un procés d’identitat nacional on el català es converteix en un referent simbòlic. Amb els textos dels artistes modernistes es detectaren molts errors lèxics i gramaticals; per això es dissenyà un procés de normalització lingüística amb la participació d’actors com Enric Prat de la Riba, autor de La nacionalitat catalana, i la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el 1907.

El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana se celebrà el 1906, promogut i presidit per Antoni M. Alcover. Alcover fou figura clau en l’inici dels treballs per al Diccionari català-valencià-balear. Francesc de Borja Moll fou un dels grans col·laboradors i acabà la tasca després de la mort d’Alcover.

A través de L’Avenç i de Pompeu Fabra es va impulsar una reforma ortogràfica per fer de la llengua un vehicle apte per a totes les necessitats comunicatives. Els objectius foren la modernització de la llengua, la unificació de les postures culta i popular, la depuració del llenguatge i el respecte a l’etimologia.

El Noucentisme culminà el procés de modernització lingüística engegat pels modernistes. Pompeu Fabra és considerat l’establidor de la normativa moderna del català i promové una llengua clara, lògica, moderna, supradialectal i culta. Les seves obres fonamentals són: Normes ortogràfiques (1913), Diccionari ortogràfic (1917), Gramàtica catalana (1918) i Diccionari general de la llengua catalana (1932). Aquestes obres foren acceptades i difoses majoritàriament per l’IEC.

La participació de congressistes de totes les terres de parla catalana tingué com a objectiu recuperar la vitalitat de l’ús del català i reivindicar la llengua com a eina literària, científica i periodística, així com depurar els castellanismes presents.

Tot això afavorí que durant la Segona República el català tornàs a ser llengua oficial; no obstant això, després de la Guerra Civil Espanyola el 1939 el català fou prohibit i perseguit en molts àmbits.

5. Variació lingüística: tipus i concepte

La variació lingüística és el fenomen que dóna compte dels usos diversos d’una llengua, els quals depenen fonamentalment dels factors de temps, espai, grup social i situació comunicativa. És objecte d’estudi de la sociolingüística.

Factors que influeixen en l’elecció de variants: edat (els joves tendeixen a usar registres informals i a crear neologismes), sexe (les dones tendeixen a usar formes més properes a l’estàndard), procedència (cada zona té un dialecte propi), professió (existència d’un lèxic especialitzat), nivell d’estudis (major nivell, més ús de registres formals), situació comunicativa (formal o col·loquial), canal de comunicació (l’escrit sol exigir més formalitat) i grau de literarietat.

Tipus de varietats lingüístiques:

• Varietat diacrònica o històrica: formes de parlar segons el moment temporal. Inclou canvis des del llatí vulgar al català (segles VII–VIII) i altres evolucions lèxiques.
• Varietat diatòpica o dialectal: modalitats parlades segons l’àmbit territorial. En català la partició dialectal principal és entre català oriental (septentrional, central, balear i alguerès) i català occidental (valencià i nord-occidental).
• Varietat diastràtica o social: maneres de parlar pròpies de grups socials (argots, jergues), condicionades per sexe, edat, professió, hàbitat i nivell d’instrucció.
• Varietat diafàsica o registre: determinades per la situació de comunicació: camp (tema), mode (oral o escrit) i to (nivell de formalitat).

Conceptes claus: llengua (sistema de signes orals, sovint reflectit en un codi escrit, que serveix per a la comunicació); lingüística (ciència de l’estudi de la llengua); dialecte (varietat geogràfica, històrica o social d’una llengua); idiolecte (conjunt d’usos lingüístics d’un individu); repertori lingüístic (conjunt d’habilitats i coneixements d’una persona sobre una llengua o diverses varietats).

En conclusió, la variació lingüística explica els usos diversos d’una llengua i es contraposa a l’estàndard, que actua com a element unificador.

6. Bilingüisme: definició i tipus

El bilingüisme no és un fenomen de la llengua sinó del seu ús; la lingüística s’interessa per ell principalment en relació amb els fenòmens d’interferència. Podem definir el bilingüisme com l’ús alternatiu que un individu o un grup social fa de dues llengües.

Tipus de bilingüisme:

• Bilingüisme individual: una persona és capaç d’emprar dos codis lingüístics. Subtipus: passiu (coneix dues llengües però n’utilitza una) i actiu (utilitza ambdues); simètric (domini semblant de les dues) i asimètric (domini desigual); instrumental (après per motius laborals) i integratiu (après per integració social).
• Bilingüisme territorial: situació de contacte en un espai geogràfic determinat amb zones lingüísticament delimitades (exemple: Bèlgica).
• Bilingüisme social: una comunitat s’ha bilingüitzat per motius extralingüístics, sovint de manera unidireccional, que indica l’inici d’una substitució lingüística quan una llengua dominant s’imposa sobre la llengua original.

Cal diferenciar entre bilingüe (persona que parla dues llengües) i bilingüista (qui defensa el bilingüisme com a situació ideal). No sempre una persona bilingüista és bilingüe.

En resum, el bilingüisme descriu el contacte entre llengües i es pot classificar en individual, territorial i social.

7. La mitificació del bilingüisme: tòpics i prejudicis

El bilingüisme és l'ús alternatiu de dues llengües que fa un individu o grup. Quan a un territori hi ha més d’una llengua, sovint es genera un conflicte lingüístic: dues sistemes lingüístics competeixen per àmbits d’ús, el que pot conduir a la substitució lingüística o a la normalització.

La mitificació del bilingüisme és la visió idealitzada d’una situació on la convivència de dues llengües és harmònica i estable, encara que en realitat la llengua pròpia estigui en recessió. Un exemple típic és la postura que considera el dialecte local com a llengua de tradició però en la qual, per a institucions com la universitat o els mitjans, és preferible emprar el castellà perquè «ho entendrà tothom».

Aquesta mitificació perpetua la substitució lingüística perquè dissimula la pèrdua d’ús de la llengua minoritzada. El bilingüista, en aquests casos, pot ser qui defensa aquesta situació aparent d’equilibri.

A més, sorgeixen tòpics i prejudicis lingüístics, sovint sense base científica, com: «parlar dues llengües sempre enriqueix», «les llengües amb més parlants són més útils», «val més dedicar les hores de català a l’anglès», «parlar català a un desconegut és de mala educació», o classificacions de llengües com a útils/inútils o inferiors/superiors. Aquestes idees provenen sovint de la ignorància o de malvolença i deriven en discriminacions socials.

Conclusió: el concepte de bilingüisme pot ser ambigu si s’aplica a societats; per descriure la convivència de llengües en una comunitat és més adequat parlar de conflicte lingüístic o de diglòssia.

8. Conflicte lingüístic: minorització, substitució i normalització

El conflicte lingüístic es produeix quan hi ha tensió entre normalització i substitució entre dues comunitats lingüístiques. Parteix de la interferència lingüística (canvis en l’estructura d’una llengua provocats per influència d’una altra). Generalment les llengües dominants o de prestigi (anglès, castellà, francès...) interferixen en llengües minoritzades (occità, gallec, gal·lès...), que poden veure’s transformades.

L’interfèrencia pot ser major o menor depenent de factors com la lleialtat lingüística i el prestigi de la llengua. Les conseqüències socials del conflicte desemboquen en la normalització lingüística o en la substitució lingüística.

En la substitució lingüística hi ha una llengua A (alta o majoritària) i una llengua B (baixa o minoritzada). Les causes solen ser sociopolítiques: consolidació d’estats, pèrdua de poder d’una llengua per l’arribada d’una llengua dominant, inundació demogràfica que substitueix parlants autòctons, mitjans de comunicació que inciten l’ús de la llengua dominant, entre altres. També hi ha causes psicològiques, com l’autoodi, on un individu evita usar la pròpia llengua per integrar-se millor en un grup social.

Les llengües minoritzades (que no sempre són minoritàries quant a nombre de parlants) són aquelles relegades a àmbits d’ús reduïts. Això provoca un bilingüisme unilateral: la llengua pròpia no és suficient per viure en tots els àmbits. La minorització és la situació en què una llengua, malgrat ser la pròpia de la major part de la població autòctona d’un territori, ocupa només una part minoritària dels usos socials.

El procés de substitució lingüística s’esdevé en etapes: 1a etapa: bilingüització; 2a etapa: monolingüització; 3a etapa: abandonament absolut de la llengua dominada i ús exclusiu de la nova llengua.

La normalització lingüística és la resposta al conflicte: és un procés llarg, sovint polític, que busca frenar la substitució i cohesionar la comunitat lingüística. Inclou l’aspecte lingüístic-social (normativització: adequar la llengua a les necessitats socials, crear un estàndard) i l’aspecte sociopolític (polítiques públiques favorables a l’ús de la llengua). A Catalunya, la primera llei de normalització lingüística és de 1983, revisada el 1996.

Per tant, una llengua normalitzada és aquella que pot ser utilitzada en tots els àmbits d’ús estàndard.

El text següent repeteix i amplia alguns punts anteriors (duplicació del contingut present al document original):

Mitjans de comunicació: sovint s’incita l’ús de la llengua dominant i s’obstrueix l’ús de la llengua dominada. També hi ha causes psicològiques com l’autoodi, on un individu tracta d’amagar que sap la llengua i es nega a utilitzar-la per sentir-se integrat.

Les llengües minoritzades són aquelles relegades als àmbits d’ús formal i immerses en un procés de retrocés en els usos. Per això els parlants han de practicar un bilingüisme unilateral. La minorització es produeix quan l’ús d’una llengua dominant compta amb el suport del poder polític i l’altra llengua esdevé subordinada (casos: gallec a Galícia, asturià a Astúries).

El procés de substitució pot passar per: 1a etapa: bilingüització, 2a etapa: monolingüització, 3a etapa: abandonament de la llengua dominada.

La normalització lingüística és un procés per frenar la substitució, que inclou la codificació de la llengua i la política lingüística; té com a objectiu que la llengua baixa torni a ocupar els àmbits formals i arribi a la mateixa altura de la llengua dominant.

9. Models jurídics i drets lingüístics

En l’estat espanyol hi ha un model mixt: per a la gent de parla castellana existeix el principi de personalitat, però per als bascs, gallecs i catalans es tendeix a aplicar el principi de territorialitat, la qual cosa perpetua el conflicte lingüístic perquè uns ciutadans es veuen obligats a conèixer dues llengües i altres només una. Un altre exemple és Finlàndia, on els parlants de suec (10%) i de finès tenen drets lingüístics garantits a tot el país (principi de personalitat).

Per recuperar l’espai perdut cal recuperar una estructura de poder i política que permeti a la comunitat decidir el seu futur: això pot passar per la creació d’un estat nou o per la recuperació d’espais de poder dins d’un estat plurilingüe. Cal implicar els canvis socials i modificar les actituds lingüístiques superant prejudicis i l’autoodi. La normalització o planificació lingüística té com a objectiu que la llengua minoritzada torni a ocupar els àmbits formals i que es codifiqui i es polititzi el seu ús.

Quan dues llengües entren en contacte també es produeix interferència lingüística: canvis en l’estructura d’una llengua ocasionats per la influència d’una altra. Normalment hi ha una llengua dominant que influeix sobre una llengua dominada. Cal diferenciar una llengua minoritzada (restricció en els àmbits d’ús tot i poder ser llengua pròpia de la majoria) d’una llengua minoritària (criteri quantitatiu del nombre de parlants).

Per exemple, el català no és una llengua minoritària a escala mundial o europea (té aproximadament 9,1 milions de parlants), però sí que és una llengua minoritzada en certs àmbits del seu territori si no ocupa la majoria d’àmbits d’ús (cinema, publicitat, mitjans, etc.).

10. Situació sociolingüística actual del català

La sociolingüística estudia les relacions entre fenòmens lingüístics i fenòmens socioculturals. La llengua catalana es troba en una situació de bilingüisme social amb un conflicte lingüístic, i la realitat varia molt segons els territoris de parla catalana.

Andorra: el català és l’única llengua oficial encara que l’ús del castellà augmenta per la immigració.

Catalunya del Nord (Rosselló): la situació del català està en recessió, ja que no és llengua oficial i les generacions més joves l’utilitzen menys.

Franja de Ponent: gran percentatge de catalanoparlants, però la llengua gaudeix de poc prestigi; hi ha situació de diglòssia i abandonament institucional sostingut per l’anticatalanisme social.

País Valencià: també es dona una situació de diglòssia malgrat que el català (valencià) sigui llengua oficial; molts mitjans són en castellà i les polítiques de normalització han estat irregulars, cosa que ha conduït a una situació de recessió.

Alguer (Sardenya): la ciutat de l’Alguer té una situació particular dins la província i l’illa; el català alguerès ha patit un retrocés i la transmissió intergeneracional és limitada.

Illes Balears: la situació varia segons l’illa. A Eivissa i Mallorca els índexs d’ús del català són baixos a causa de la immigració i del turisme; a Menorca els índexs de catalanoparlants són més alts.

Catalunya (estat espanyol): el català ha guanyat prestigi i presència en mitjans de comunicació i en el sistema educatiu: és llengua vehicular a l’escola i té una notable presència en premsa i televisió (diaris i canals regionals). Malgrat això, l’ús en relacions interpersonals ha disminuït en certs àmbits i hi ha sectors on el català quasi no s’utilitza (exèrcit, judicatura, notaries, policia, etc.).

En els últims decennis, i especialment després del franquisme, la presència pública del català ha millorat; però cal continuar treballant per augmentar el seu ús quotidià i assegurar la normalització plena en tots els àmbits: escola, mitjans, administració, internet i xarxes socials.

Observacions finals: la situació actual del català és complexa i diferent segons els territoris; la normalització depèn de polítiques lingüístiques coherents, de la codificació i de la voluntat social i institucional de fer servir la llengua en tots els àmbits.