Origen de la Filosofia: Mite, Raó i Ciència

Del Mite a la Raó: Naixement de la Filosofia

L'expressió "pas del mite al logos" fa referència a l'origen de la filosofia com a superació de les formes mítiques i religioses de pensament i a l'adveniment d'un pensament racional que inclou tant la filosofia com la ciència.

Anaxímenes: L'Aire com a Principi Vital

Anaxímenes (588-524 aC), tercer dels filòsofs de Milet, considerà que l'arkhé és l'aire. Encara que la seva resposta es pot veure com un retorn als elements, ell, en parlar de l'aire, introdueix una nova orientació en l'explicació de la realitat. L'aire còsmic és, a més de matèria originària, el principi vital que adopta formes diferents com a resultat d'un procés de rarefacció i condensació. A partir d'aquest procés es generen tots els éssers existents.

Anaxímenes introdueix un element nou: l'ànima, que és aire, ens manté units i ens guia en el coneixement. Els éssers vius aspiren l'aire exterior, font de vida, i en aquest acte d'inspiració s'omple també l'ànima, que ens permet posar-nos en contacte amb el món circumdant.

El plantejament d'Anaxímenes conté elements místics, que procura la vida i ofereix idees brillants. L'afirmació que el món i l'ànima són aire subratlla la idea que les condicions de la natura són les mateixes que les del pensament.

Piragorisme: Ànima, Nombres i Harmonia

El piragorisme va ser una concepció global sobre l'univers, l'ésser humà i les relacions entre tots dos. Creien que l'ànima humana immortal havia caigut del món diví i estava atrapada a la presó del cos (cosa que significa que els sentits són un impediment per conèixer la veritat). Durant el trànsit vital, l'ànima experimenta processos de transmigració a altres cossos, en espera de tornar al seu lloc d'origen seguint un procés de purificació.

L'observació de certes normes de vida i l'entrega a la contemplació i a l'estudi d'objectes menys materials, com ara les matemàtiques, ajuden a alliberar l'ànima-raó de la seva presó. Per a ells, l'arkhé són els nombres, entesos no tan sols com la forma del nostre univers, sinó també com la seva matèria, com allò de què estan fetes les coses. Cadascun dels nombres enters té una força i un significat especial. Les seves relacions aconsegueixen tibar i harmonitzar l'univers, com passa amb la música, on els sons i la seva harmonia depenen de la longitud i el gruix de les cordes que es van fabricar.

Heràclit i Parmènides: Logos, Aparença i Ésser

Heràclit i Parmènides abandonen fins a cert punt el problema principal material de la natura (arkhé) per centrar-se en la seva unitat conceptual, el logos. La natura té una raó que pot ser descoberta per la raó humana. Es pot parlar de dues realitats: la que apareix als sentits (aparent) i una altra que cal descobrir per mitjà de la raó i és, doncs, veritable (aletheia).

Heràclit atendrà més a la percepció de la natura i pensarà en el moviment constant, l'esdevenir. Parmènides, en canvi, se centrarà en una cosa molt essencial, abordable únicament per la raó: el fet d'existir, l'ésser.

Heràclit: Sobre la Natura

Heràclit va escriure un recull de fragments esparsos sota el títol Sobre la natura, en forma d'aforismes.