Orígens i Desenvolupament del Moviment Obrer (S. XVIII-XIX)

Orígens i Desenvolupament del Moviment Obrer

Des del segle XVIII existien les societats fraternals, que eren les primeres organitzacions obreres. També hi havia les unions o associacions de treballadors i els clubs de reforma política i de tendència democràtica.

Al Regne Unit, el primer ministre Pitt va promoure les Combination Laws (1799-1800), que van prohibir qualsevol associació amb finalitat laboral.

El luddisme va sorgir com a rebuig violent per part dels treballadors de la indústria tèxtil a les noves màquines que amenaçaven els seus llocs de treball. El moviment ludista va agitar la societat britànica entre 1811 i 1816 principalment, i es va estendre per altres zones d'Europa. Els motins ludistes van tenir lloc en diversos cicles des del final del segle XVIII fins al 1831.

El Moviment Obrer al Regne Unit

Un incident decisiu va ser la Massacre de Peterloo a Manchester el 1819, on una multitud es manifestava pacíficament per demanar la reforma parlamentària i la revocació de les lleis proteccionistes del blat de moro (Corn Laws). La repressió violenta de la manifestació va causar morts i ferits.

Aquest fet va afavorir la presa de consciència de la societat britànica sobre els problemes de la classe treballadora. La pressió social va provocar que el govern britànic legalitzés les associacions obreres (Trade Unions) el 1824, fet que va desfermar una activitat sindical molt intensa.

Posteriorment, molts sindicalistes van passar al cartisme, un moviment de masses de caràcter polític (1838-1848) que reclamava drets polítics per als obrers, com el sufragi universal masculí, a través de la Carta del Poble. El moviment cartista va experimentar una primera fase d'apogeu, però les seves peticions van ser rebutjades pel Parlament. El fracàs del cartisme va reconduir el moviment obrer cap a mètodes més pacífics i la negociació col·lectiva.

El Moviment Obrer a França i Alemanya

A França ja hi havia associacions de treballadors (compagnonnages) des de feia temps. Aquestes associacions van perviure fins a la segona meitat del segle XIX, tot i les prohibicions. Les societats de socors mutus van començar a ser nombroses entre 1830 i 1840.

Els legisladors revolucionaris (Llei Le Chapelier, 1791) van ser sempre contraris a la llibertat d'associació obrera, que consideraven un obstacle a la llibertat econòmica i un element d'inseguretat. La prohibició es va mantenir, amb matisos, fins al 1864, quan es va reconèixer el dret de vaga. El 1884 es van autoritzar plenament els sindicats obrers.

A Alemanya, les primeres associacions obreres van sorgir en la dècada del 1830. Fins al 1860 es consideraven il·legals totes les associacions obreres permanents. Les lleis franceses van influir inicialment, però el desenvolupament industrial i polític propi va marcar el camí. El 1869, la Confederació Alemanya del Nord va aprovar una llei que garantia el dret dels obrers a associar-se. Hi coexistien tres tipus principals de sindicats:

• Unions socialistes (influïdes per Marx i Lassalle)
• Sindicats liberals (Hirsch-Duncker)
• Sindicats cristians