Orígens Literatura Catalana: Societat Feudal i Temes Clau

Orígens de la Literatura Catalana

En els nostres primers textos amb voluntat literària –l’interès literari de les Homilies és certament reduït– sobresurten tres coses: la seva arrencada culta –a diferència d’altres literatures, com la castellana, per exemple–, és a dir, que quant als seus recursos denota l’aprenentatge o la dependència de les arts liberals; la unitat cultural que palesen, sigui quin sigui el seu registre; i una llengua que, encara que no sigui la nostra, sembla haver atès la seva consolidació.

L'Evolució del Vulgar i el Feudalisme

I això vol dir, si més no, que per tal que el vulgar arribés a assolir la consideració de llengua culta, fou necessària també una evolució en la mentalitat europea que ho fes possible. I aquesta mutació, que és complexa i afecta els diversos ordres de la vida, i que mai no podrem conèixer amb exactitud per la manca de documentació, desemboca en el feudalisme, els impulsos més pregons del qual es perden en el rerefons de la història.

Trets Ideològics de la Literatura Medieval

Hom ha dit, tanmateix, que els grans trets ideològics que conformen bona part de la literatura medieval apareixen per primera vegada en la literatura del segle VI. En línies generals podem dir que són manifestacions d’una literatura aristocràtica, lligades als descendents de la classe senatorial romana, i que posen l’accent en la representació d’una societat de l’oci, enemiga del treball, d’esquena a la terra i que senyoreja i menysprea qui la treballa –quan la ruralització n’és l’element definidor– i que, en última instància, constaten i justifiquen una profunda desigualtat.

L'Oci i la Guerra com a Factors Clau

Si l’oci és una idea determinant en la formació de les representacions ideològiques de la societat, i tindrà en el si de les classes dirigents una llarga vigència, l’altre factor clau és la guerra. La guerra no és solament la font més important de riquesa, sinó que tota la societat s’estructura també a partir de la desigualtat que les armes sancionen.

La Guerra i les Formes de Vida

La guerra determina també les formes de vida. La guerra divideix l’any en temps de rapinya i temps de dilapidació. Temps de proesa i ardiment, i temps de festa. I això té un reflex unitari en la literatura. No únicament perquè prové d’un llunyà fons comú, sinó sobretot perquè es deriva d’un univers mental únic.

Connexió entre Èpica i Lírica

Les diferències entre èpica i lírica, per exemple, no amaguen mai la profunda connexió que les relaciona com a productes d’un mateix paradigma cultural.

L'Origen Bèl·lic de la Poesia Trobadoresca

L’origen de molts dels conceptes que formen la xarxa conceptual de la poesia trobadoresca prové, doncs, d’un passat violent i bèl·lic. I és precisament la seva memòria, la pervivència de situacions i desitjos que tenen el seu punt motriu en un passat dificultós i rude, arcaic, allò que quallarà del tot a mitjan segle XII en la construcció d’una representació mental de la societat que bastirà tota la producció cavalleresco-cortesa europea fins ben entrat el segle XV.

El Model Aristocràtic Feudal

La primera literatura romànica que llegirem reflectirà un model elaborat en el si de l’aristocràcia feudal, i que mitjançant un procés de divulgació afectarà bona part de la literatura medieval en el seu conjunt.

Exclusió Social i Literatura Laica

I és important de destacar el següent, almenys en la gran àrea de l’altra llatinitat (*Georges Duby*), que és la civilització del sud, o sia la nostra: amb absoluta concordança amb la divisió social que estableix l’espasa –el gran símbol del poder cavalleresc– en restaran exclosos l’Església i la resta del poble: ambdós, com reconeixen els textos, imbelles: desarmats. Això no vol dir en cap cas que no tinguessin una presència cultural remarcable, la contemporaneïtat històrica fa impossible que no hi hagi coincidències i trasllats.

La Literatura Aristocràtica i el Domini

Significa solament que seran mesurats a partir del model que vehicula els continguts i els ideals, les idees polítiques i les formes de vida de la classe dirigent. Perquè aquesta literatura és –en la mesura que s’oposa a l’eclesiàstica, voltada a entendre l’inefable ultraterrè, i en llatí–, laica, en vulgar i tendent a reduir el real en termes d’exclusió i, per tant, de domini; en aquest sentit l’hem d’entendre com una literatura aristocràtica al servei d’un model que reserva la direcció del món i el seu goig a un nucli restringit.