Ovidi: Vida, Exili a Tomi i Anàlisi de les Obres Clau

Ovidi: Biografia, Exili i Obres Fonamentals

Biografia i el Misteri de l'Exili a Tomi

Ovidi va néixer a Sulmona el 20 de març de 43 aC. Pertanyia a una família de la classe eqüestre, per la qual cosa estava destinat a la vida pública. No obstant això, va abandonar la vida de funcionari per lliurar-se completament a la vida culta i a la poesia. Essent ja un poeta cèlebre, l'any 8 dC l'emperador August el va desterrar als últims límits de l’imperi, a l’aspra i semibàrbara Tomi (avui dia Constanza, a Romania), a la vora de la mar Negra.

Segons Ovidi, la causa del desterrament havia estat carmen et error:

• El carmen (poema) era sens dubte l'Ars Amatoria, ja que l'any 1 aC ja havia despertat el descontentament d’August.
• L’error, que sens dubte va ser la causa immediata de l’exili, probablement va consistir en el fet que Ovidi es va veure implicat per complicitat en un escàndol que afectava personalment l’emperador: potser es tractava de l’adulteri de la seva néta, Júlia, amb Juni Silà.

Després d’un llarg i molt penós viatge per les inclemències de l’hivern, Ovidi va arribar a Tomi a començaments del 9 dC. Aquest contratemps va obrar en la seva vida millor del que cabia esperar: va fer que s’editessin les seves Metamorfosis sense esperar a donar-los l’última mà. Les poesies de l’època d’exili (Tristia i Ex Ponto) donen testimoni del canvi operat en Ovidi. De les queixes, les temptatives de justificació, les súpliques a la dona i als amics per tal que aconseguissin el seu retorn a Roma, dels amargants contrastos entre l’“aleshores” i l’“ara” i de les tenebroses descripcions de l’exili, va anar passant a sentir interès pel nou món que l'envoltava: participa en la defensa de la ciutat contra els bàrbars i aprèn la llengua dels getes. Malgrat tot, mai va abandonar la idea del retorn. A la mort d’August es va despertar en ell novament l’esperança, però va morir l'any 17 dC.

Obres Principals d'Ovidi

Amores (23-15 aC)

Les primeres poesies d’Ovidi són retòriques amb intencionalitat psicològica. Són exercicis poètics on, sota el nom de la seva amant Corinna, és difícil de determinar l’existència o no d’una dona real. La retòrica li permet no tractar els seus sentiments, amb la manca de sofriment amorós per part del poeta, sinó recollir els tòpics de la poesia elegíaca romana.

A part de l’element eròtic, apareix el tret humà en diversos moments:

• La commoguda crida a l’amant des de la seva pàtria.
• El dol fúnebre per la mort d’un poeta amic.
• La narració suggestiva de la visita de Corinna al migdia.

Heroides

Es tracta de cartes d’amor de figures mitològiques femenines als seus esposos absents o als seus amants. El personatge de Medea, apassionada tant en l’amor com en la venjança, va interessar especialment a Ovidi, interessat en el tractament psicològic dels personatges. Ovidi en la seva joventut ja havia escrit la tragèdia Medea, la qual està avui desapareguda, segons els models grecs i romans.

Ovidi aprofita el seu domini de la tècnica retòrica per a l’art de la persuasió i la recriminació de les dones abandonades pels seus amants. Més aviat que cartes, es tracten d’exercicis de retòrica. Eren cartes sense resposta, però un amic seu anomenat Sabí va escriure les respostes a sis cartes de les Heroides, amb la qual cosa la unilateralitat quedava alterada. Ovidi va sentir gran satisfacció i va dubtar a afegir una nova correspondència.

Ars Amatoria (o Ars Amandi)

També s’anomena Ars Amandi. Es compon de tres llibres:

1. El primer tracta sobre la conquesta de les noies.
2. El segon, de com conservar l’amor.
3. Arran de l’èxit d'aquests dos llibres, va escriure un tercer.

Tot i l’èxit d’aquesta obra, va aixecar crítiques per la seva immoralitat per a l’època. Posteriorment, escriuria un petit poema, Remedia Amoris, per tal d’aconseguir alliberar-se de l’amor.

A l’Ars Amatoria trobem uns ensenyaments a un deixeble:

• Li ensenya que Roma li proporcionarà tota mena de dones.
• Li parla del moment favorable per aconseguir l’amor de la dama: l’home ha de ser discret, no audaç.
• Li parla també dels missatges, dels juraments, del comportament, de la manera de vestir i de parlar, i de la cultura que han de manifestar.

Les Metamorfosis: El Cicle de les Transformacions

Són un cicle de narracions, el tret comú de totes elles és que acaben amb una transformació. Ovidi pretén donar una relació cronològica entre totes les històries: així s’estén des dels orígens del món fins a l’apoteosi de Cèsar. L’orgullós final demostra que per a Ovidi aquesta era la seva obra mestra:

“Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles, mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure” (XV, vv. 878-879).

Estan dividides en 15 llibres. El mèrit d’Ovidi radica a ser el primer que es va proposar no només associar artísticament totes les històries sobre transformacions que li fossin conegudes, sinó també projectar-les sobre un marc temporal en el qual destaquessin els grans períodes:

• L’edat dels déus.
• La dels herois (Làpites contra centaures; enfrontament entre Àiax i Ulisses; Eneas i Dido, Eneas als inferns, etc.).
• La dels grans homes de la història (Cèsar i August) i de la pseudohistòria (Ròmul).

Sota una primera intenció filosòfica, recollint teories pitagòriques, pretén explicar-nos la força creadora i transformadora de l’Univers. Recull més de 50 transformacions que expliquen alhora les causes de la transformació de l’univers. Particularment important és la presència de Pitàgores i l’explicació de la teoria de la metempsicosi o reencarnació de les ànimes, que correspon al principi de les transformacions universals, de les “metamorfosis” que són la base del poema:

“Tot canvia; res no se’n va: l’esperit vagareja, passa d’aquí cap allà i ocupa els membres que troba tal com li plau, i dels cossos humans es trasllada a les feres i de les feres al nostre, i cap segle no l’anihila” (XV, vv. 165-168).

“I com que vaig navegant per un mar immens, i les veles ha desplegat al vent, no hi ha res al món que perduri. Tot flueix i pertot es formen vagues imatges” (XV, vv. 176-178).

Aquestes metamorfosis estan plenes d’episodis dramàtics, o bé d’episodis tendres, delicats, graciosos. La majoria són històries d’amor i per això tots els elements de la poesia amorosa hi apareixen recollits:

• L’amor fidel entre dos ancians (Filemó i Baucis).
• L’amor juvenil (Eco i Narcís; Píram i Tisbe).
• L’amor de Narcís per si mateix.
• L’amor de Pigmalió per una estàtua feta per ell mateix.
• Amors tràgics (Venus i Adonis; Píram i Tisbe –el primer antecedent de la història de Romeu i Julieta–, Orfeu i Eurídice).

Cada un d’aquests episodis té moments apassionats i dramàtics. Ovidi elabora magistralment llegendes locals (Filemó i Baucis), triomfa en l’element grandiós (la inundació; Faetont), en l’idíl·lic, i fins i tot en el tràgic (Mides). Relats com el de Níobe o Medea tenen un alè dramàtic.

Li agrada posar en boca dels seus personatges discursos caracteritzats per la seva subtilesa psicològica o pel seu sentiment tràgic. És el factor humà el que més interessa a Ovidi; fins i tot els seus déus, a diferència dels de Virgili o d’Homer, apareixen com a homes.

Fasti

Són un cicle d’elegies. Ovidi tracta d’exposar la seqüència de les festes romanes que el calendari de tot l’any oferia, amb els seus costums i les llegendes relacionades amb elles, però no va aconseguir acabar més de la meitat del seu projecte.

Obres de l'Època del Desterrament (Tristia i Ex Ponto)

Des del desterrament (8 dC) Ovidi va escriure els Tristia i les cartes Ex Ponto. Malgrat que apareixen molts fragments magistrals, es deixa entreveure en conjunt un decaïment de la seva força poètica i artística. Es tracta d’elegies subjectives que li serveixen com a instrument de comunicació personal, ja que en elles vol manifestar la injustícia d’August davant els ulls del món per haver-lo enviat al desterrament.

Parla de penediment, de nostàlgia i de súpliques, però en la majoria de les seves 100 poesies fatiga pel seu to queixós i per la seva recreació en la desgràcia. De totes maneres, hi ha molts poemes que lliguen amb la tradició elegíaca:

• El comiat emotiu de Roma.
• Les seves impressions sobre l’hivern i la primavera a Escítia.
• La seva autobiografia.

S'han perdut les poesies sobre August i el seu successor Tiberi, una d’elles escrita en l’idioma dels getes.