Paisatge vegetal mediterrani: bosc i matoll

El paisatge vegetal de clima mediterrani

Correspon a la regió floral mediterrània. Les formacions vegetals característiques són el bosc perennifoli i el matoll. Aquestes formacions xeròfiles són d'arrels molt esteses en superfície o en profunditat per a captar l'aigua i fulles perennes i esclerofil·les.

a) El bosc perennifoli

Format per arbres de mitjana alçada amb tronc no rectilini, gruixut i rugós, i fulla perenne. Posseeix un sotabosc ric.

• L'alzina és l'arbre més característic i extens del clima mediterrani. És resistent a la sequera i s'adapta a tot tipus de sòls. La fusta, molt dura i resistent, s'utilitza per a l'elaboració de rodes, fusteria exterior, utensilis i carbó. El fruit, la bellota, per a alimentar el bestiar (Sierra Morena, Extremadura i la serra de Guadarrama).
• La surera necessita hiverns suaus, una certa humitat i sòls silicis. La fusta, molt dura, s'utilitza per a tonells i vaixells, i l'escorça per a l'obtenció de suro (Andalusia, nord de Catalunya, Castelló).
• El pi: formació vegetal secundària que s'adapta a condicions extremes de fred, calor, humitat i aridesa. S'ha estès per àmplies zones com a resultat de la intervenció humana. De creixement ràpid, s'utilitza per a mobles, aglomerat i pasta de paper.

El bosc caducifoli també ha reduït la seva extensió al llarg del temps; en l'actualitat s'intenta conservar-lo mitjançant el sistema de devesa.

b) El matoll

El matoll mediterrani no és una formació clímax, sinó el resultat de la degradació del bosc per l'ésser humà.

• La màquia és una formació arbustiva de més de 2 metres d'altura, molt densa i quasi impenetrable. Les espècies principals són l'estepa, el bruc, el llentiscle i la ginesta.
• La garriga està formada per arbustos i matolls de poca altura que deixen algunes zones sense cobrir on apareix la roca (timó, romaní i l'espígol).
• L'estepa està formada per herbes baixes entremesclades amb arbustos espinosos, baixos i discontinus (margalló, timó, l'espart i l'esparreguera). Se situa en les zones semiàrides del sud-est peninsular i la vall de l'Ebre, on la sequera impedeix el creixement dels arbres.