Palau Música Catalana: Modernisme de Domènech i Montaner
Clasificado en Arte y Humanidades
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 6,06 KB
Palau de la Música Catalana
1. Introducció
Construït a Barcelona entre el 1905 i 1908 per Lluís Domènech i Montaner. Situat en un petit terreny, irregular i no massa ben situat a prop de la Via Laietana, és un edifici dedicat a concerts, especialment corals. Pertany al modernisme inicial, que incorpora el simbolisme com a llenguatge expressiu de l'arquitectura. Aquest nou moviment proposa l'emancipació de l'arquitectura en favor d'unes tipologies decorativistes inspirades en la natura, que intenten reaccionar contra l'historicisme acadèmic que havia dominat l'art del segle XIX.
Característiques clau del modernisme català presents al Palau:
- Integració d'estils arquitectònics.
- Preferència per les superfícies corbes, amb línies sinuoses i ondulades.
- Grans obertures i espais buits.
- Estil heterogeni.
- Incorporació de noves tècniques tecnològiques i industrials.
- Disseny integral, incloent objectes quotidians.
- Influència de l'arquitectura medieval.
- Despreocupació per les simetries estrictes.
- Llibertat en el disseny de les plantes.
- Inspiració en la naturalesa orgànica.
- Ús de diferents llenguatges artístics (escultura, vitrall, ceràmica).
Lluís Domènech i Montaner fou arquitecte, professor, historiador i polític catalanista. Una altra obra destacada seva és l'Hospital de Sant Pau.
Context històric: A Espanya, era l'època de la Restauració borbònica amb la regència de Maria Cristina, caracteritzada per l'alternança de poder entre conservadors i liberals. A Catalunya, es vivia el desenvolupament del catalanisme polític i el renaixement cultural (Renaixença). El Palau de la Música es va construir durant l'hegemonia política de la Lliga Regionalista. Hi havia una forta tradició musical catalana des del segle XIX, amb els Cors d'Anselm Clavé i l'Orfeó Català, fundat per Lluís Millet, promotor del Palau. Barcelona estava en plena expansió amb el Pla Cerdà i l'annexió dels pobles del pla, però també era un període convuls conegut com la "Ciutat de les Bombes" i l'època del pistolerisme.
2. Aspectes estructurals
Té dues estructures independents:
- Una estructura interior metàl·lica lleugera, que permet grans espais diàfans.
- Una estructura exterior de maó que la revesteix, amb les parts visibles ricament ornamentades. La façana d'obra vista funciona com una caixa calada per grans vitralls, alliberant els murs de la funció de càrrega principal.
3. Anàlisi formal i estilística
El disseny va ser un repte a causa del terreny petit i irregular. Els dos condicionants principals eren la necessitat d'un escenari molt gran i una capacitat per a uns 2500 espectadors.
És un auditori amb relativament "poc volum d'aire", ideal per a cant coral i música de cambra, però menys per a grans orquestres simfòniques. Destaca la seva exuberant ornamentació, realitzada per artistes de renom com l'escultor Miquel Blay. Hi ha, a més, una important recuperació dels oficis artesanals (vitrallers, ceramistes, forjadors).
L'edifici consta de planta baixa i tres pisos:
- Planta baixa: destinada al vestíbul d'accés.
- Primera planta: pati de butaques.
- Segona planta: llotges.
- Tercera planta: amfiteatre.
Interiorment, no hi ha una separació estructural clara entre l'escenari i el pati de butaques, creant una sensació d'unitat. La boca de l'escenari és un lloc d'especial significació simbòlica: a l'esquerra hi ha el bust d'Anselm Clavé (representant la música popular catalana) i a la dreta el de Beethoven (representant la música universal), amb una representació de la Cavalcada de les Valquíries de Wagner. A l'escenari destaca un orgue monumental, l'escut de l'Orfeó Català i, al fons, un semicicle escultòric amb el fris de Les Muses i un espai elevat per a espectadors o coristes.
El sostre és espectacular, gràcies a l'impressionant vitrall central en forma de volta invertida que representa el sol, il·luminant la sala amb llum natural. Exteriorment, l'edifici funciona com una gran "caixa de llum".
Decorativament, l'element més significatiu de l'exterior és el grup escultòric de Miquel Blay a la cantonada, titulat La Cançó Popular Catalana, que actua com a mascaró de proa simbòlic del Palau. Iconogràficament, representa a Sant Jordi presidint un conjunt divers de personatges (un pagès, un fadrí, un mariner, un vell, una vella, una nena, una mare alletant, dones burgeses), tots units al voltant de la figura central de la musa de la cançó, simbolitzant la unió de totes les classes socials a través de la música i la cultura catalana.
4. Anàlisi significativa / Interpretació
Significat
El Palau representa un rebuig a l'uniformisme academicista. Vol ser un mirall d'una Catalunya que integra totes les classes socials. És un manifest a favor de la cultura popular catalana i un símbol d'una Catalunya que mira cap al futur amb orgull de la seva identitat.
Funció
Va ser construït com a seu per a l'Orfeó Català i sala de concerts.
5. Valoració
L'arquitectura modernista catalana serà substituïda, a partir dels anys 20 del segle XX, pel Noucentisme, un estil més mesurat, racional i d'inspiració clàssica. El Palau de la Música és un organisme viu que ha estat testimoni dels esdeveniments socials i polítics del segle XX. És un edifici emblemàtic de Barcelona, una de les ciutats clau del modernisme europeu, i va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1997.