Panorama de la Literatura Catalana Contemporània: Autors i Tendències

Un Dramaturg Clau: Obra i Estil

Va néixer el 1940 a Barcelona i el 1962 va ingressar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on va aprofundir en l’estudi de les tècniques teatrals. El teatre és per a ell una experiència vital, una manera d'interpretar el món i, desconfiant de la inspiració, considera l'escriptura una tasca laboriosa i perseverant. Ha escrit una trentena d’obres de caràcter realista que expressen, amb un cert caràcter determinista, no solament una reflexió sobre l’individu, sinó també sobre la societat que l’envolta, utilitzant tècniques teatrals de distanciament pròpies del teatre èpic (La desaparició de Wendy). El 1995 va obtenir el Premi Nacional de Teatre per ER, duta al cinema per Ventura Pons (Actrius). També ha escrit obres infantils i juvenils, com ara Supertot, i des de 1970 escriu guions per a la televisió, com ara Poble Nou, Nissaga de Poder i El cor de la ciutat. És un dels pocs autors que aconsegueix estrenar obres amb regularitat.

La Narrativa Catalana: Dels Anys 70 a l'Actualitat

El revulsiu intel·lectual que va provocar les revoltes estudiantils del maig del 68 francès va fer trontollar l’estil del realisme historicosocial. Els nostres autors novells són majoritàriament universitaris, enlluernats per la cultura i societat europea i nord-americana, rebutgen la dictadura franquista i aprenen el català de manera autodidacta. Als anys setanta, apareixen diversos tipus de narrativa:

• novel·la psicològica (Moix, Ros, Mira, Moncada);
• experimental (Monzó, Mesquida);
• històrica (Lozano).

Alguns escriuen per captar els seus orígens, d’altres retraten el món present i el passat, però tots mantenen una actitud de rebel·lia contra les convencions i l’educació i morals rebudes. Als vuitanta, hi ha un retorn a les formes narratives més clàssiques per explicar històries (Torrent, Fuster) i es conrea l'anomenat «realisme brut» (Helena Valentí). Actualment, hi ha una gran varietat de gèneres i d’estils, així com molta diversitat d’estructures narratives, i el negoci editorial permet que els nostres escriptors puguin viure del seu treball literari.

Salvador Espriu: Obra i Pensament

Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners el 1913 i va morir a Barcelona el 1985. La seva obra té dos eixos fonamentals: la diversitat de gèneres (narrativa, poesia, teatre) i la unitat de l’entramat temàtic, moral i filosòfic, farcit de mites mediterranis: egipcis, jueus i grecs. Va iniciar la seva obra als anys trenta amb El llibre dels contes, d'estil barroc i crític. Durant la Guerra Civil, va explorar nous gèneres: novel·les curtes, poemes en prosa, textos satírics, teatre, etc. En la postguerra, es va decantar per la poesia (interiorització, misticisme, didactisme) per la seva facilitat divulgativa, sovint amb referències patriòtiques catalanes, com ara El cementiri de Sinera. El 1960, en un període realista, va publicar l'obra amb més ressò, La pell de brau, on reflexiona sobre la llibertat, la justícia, etc. Finalment, als setanta i vuitanta, la seva obra va ser més dispersa, i abans de morir va enllestir una revisió de les seves obres completes que podem qualificar de rigorosa i unitària.

Miquel Martí i Pol: Poesia i Ressor Social

Va néixer a Roda de Ter el 1929, on va viure i va morir el 2003. Per entendre la seva obra, cal considerar quatre trets fonamentals:

• El lligam amb la seva gent;
• El compromís amb el seu país: Catalunya;
• La seva condició obrera;
• L'esclerosi múltiple que va patir des de 1970.

Primerament, va ser un poeta del realisme social, amb una actitud compromesa i un llenguatge assequible però acurat i farcit de metàfores, com ara El poble i La fàbrica. Després, a causa de la malaltia, la seva poesia es va interioritzar i van aparèixer els temes de solitud i mort, com ara Vint-i-set poemes en tres temps, sense perdre l'optimisme, com es veu a Estimada Marta. A finals de segle, es va fer present la inseguretat personal i el desencís social, reflectits a Haikús en temps de guerra. La seva poesia conforma una síntesi de rigor formal (Espriu) i de sensualitat i drama personal (Vinyoli). Va esdevenir molt popular per la seva col·laboració amb el cantant Lluís Llach, especialment amb Un pont de mar blava.