Parmènides: La Via de la Veritat i la Naturalesa de l'Ésser

Parmènides d'Elea: Filòsof de l'Ésser

Vida i Llegat a Elea

Va viure a Elea com un colon aristòcrata i va organitzar la seva ciutat amb lleis tan excel·lents que, cada any, els magistrats feien jurar als ciutadans que sempre actuarien d'acord amb les lleis de Parmènides. Es va associar amb el pitagòric Amínias, home pobre però noble. Aquesta referència completa la imatge de poder que transmet.

El Poema Filosòfic

El descobriment d'aquesta meravellosa realitat apareix en el poema de Parmènides, que marca un camí de reflexió que arriba fins als nostres dies i defineix els límits de dues perspectives oposades del pensament.

El Pròleg d'un Viatge

Va compondre un poema a l'estil homèric. Els seus personatges, però, són pacífics. No ens hem d'estranyar que escrigués un poema per comunicar el seu pensament. L'escriptura era un descobriment recent per als grecs i escriure havia de ser complicat. Al mateix temps que pretenia comunicar-se més enllà de la simple conversa diària i volia manifestar les seves experiències intel·lectuals, havia de recórrer a les formes tradicionals, com ara el poema èpic.

Els fragments del poema estan dividits en tres parts: la introducció, la via de la veritat i la via de l'opinió dels mortals. La introducció del poema ens endinsa en una atmosfera misteriosa.

La Via de la Veritat

El terme veritat, que apareix amb tanta força en el poema, no es basa en l’experiència: ser i pensar són la mateixa cosa. Aquesta afirmació posarà l’explicació filosòfica en el món exclusiu de la ment, que viu en els seus propis productes.

Allò que és, és; i allò que no és, no és. Aquest principi d’identitat mostra el punt d’arrencada del pensament formal, tan unit als plantejaments pitagòrics. Un altre principi al qual s'han de sotmetre els mortals, per als quals tant se val l'ésser com el no-ésser.

La Naturalesa de l'Ésser

L'Ésser és: increat, indestructible, complet, immòbil i infinit. En estudiar la filosofia de Parmènides sorprèn aquest descobriment de l’Ésser com a objecte fonamental del pensament; però era una gran abstracció de la vida.

L’Ésser assumeix en ell mateix totes les manifestacions del que és real, com si dins de les coses hi hagués un vincle que les subjecta i organitza. Això era una idea metafísica. En aquest Ésser es trobaven els trets d’una determinada manera de filosofar que podríem resumir:

1. Se sintetitza tot el món de l’experiència i la realitat en una estructura que absorbeix i elimina totes les varietats.
2. L’Ésser és el límit del pensament, com si tot fos o estigués dit d’una sola vegada i no calgués la investigació.
3. Se supera la physis, el canvi, però no se’ns diu què és aquest Ésser, de què està fet.
4. El pensament s’intel·lectualitza, però al mateix temps sembla que es deshumanitza.
5. La història de la filosofia es mourà des d’aquest moment entre aquests dos camins: un que duu a la realitat; un altre que roman en la ment.