Paulo Freire: Pedagogia de l'opressió i llibertat

Per ser casat, professor de portuguès i per la seva constitució feble es lliura d'anar a la II Guerra Mundial. Va ser un mediocre estudiant en la carrera de Dret ja que s'interessava més per la filosofia i la sociologia. El 1961, va ser nomenat director del Departament d'Extensió Cultural de la Universitat de Recife. El 1963 va posar en pràctica el seu primer experiència educativa de grup, dins de la Campanya Nacional d'Alfabetització, aconseguint l'alfabetització de 300 treballadors rurals. Conseqüència del cop militar de 1964 → s'exilia a Xile, on va participar en diversos programes d'educació d'adults de l'Institut Xilè per a la Reforma Agrària. Aquí escriu Pedagogia de l'oprimir, possiblement la seva obra més important.

En la seva època als Estats Units, va militar com a professor a la Universitat de Harvard. Va col·laborar amb els grups dedicats a la reforma educativa en els àmbits rurals i urbans. El 1970 es va traslladar a Ginebra (Suïssa), on va treballar en els programes d'educació del Consell Mundial de les Esglésies.

Després de setze anys d'exili, el 1980 va tornar a Brasil, sent professor a la Universitat de Estadual de Campinas i a la Pontifícia Universitat Catòlica de São. El 1986, va rebre el premi internacional «Pau i Educació» de la UNESCO. Va ser investit doctor «honoris causa» per una vintena d'universitats de tot el món i, finalment, mor el 2 maig 1997.

L’educació com a pràctica de la llibertat (1965)

En aquesta obra, Paulo Freire realitza un estudi sobre la importància de l'educació en aspectes tan rellevants com la llibertat de les persones, exposant que, perquè una persona sigui realment lliure, necessita d'una educació que li permeti pensar per si mateix de forma crítica sobre el que l'envolta i tenir les seves pròpies idees sobre això.

Pedagogia de l’oprimit (1968)

La seva obra més rellevant, en ella analitza les causes que poden arribar a oprimir un home i com fer per donar volta aquesta situació. Té com a objectiu un pla per a l'alliberament autèntica de l'home (opressor o oprimit). Aquesta basada en la seva pròpia experiència com a professor d'adults analfabets. Sustenta una pedagogia on els individus aprenguin i es facin més cultes a partir de les situacions que presenta la vida quotidiana. Proposa una nova pedagogia amb una nova relació entre educador i educand i entre subjectes socials.

Pedagogia de l’esperança (1992)

Pretén superar la pedagogia de l'oprimit a partir d'aspectes socials reals.

EDUCACIÓ I POLÍTICA

Segons Freire: