La Percepció en Hume: Impressions, Idees i Empirisme

La Percepció en Hume: Impressions i Idees

La filosofia de Hume es pot resumir com una explicació del funcionament de la percepció humana. La percepció comprèn tot el contingut de la consciència. Hume afirma que en la nostra ment només hi ha dos tipus de continguts: impressions i idees. Quan un estímul exterior impressiona directament la nostra consciència a través d'un òrgan sensorial, es genera una impressió. Si hores més tard intentes reconstruir mentalment aquella impressió, el que tens és una idea d'aquella impressió d'abans. Amb les passions i els sentiments passaria quelcom semblant. El que sentim quan vivim, allò que les genera, és una impressió que prové en aquest cas no de la sensació, sinó de la reflexió. Quan recordem aquella excitació o passió i reflexionem sobre ella, tenim una idea sobre aquella passió. No és el mateix sentir la tristesa que tenir una idea de tristesa. El que roman en el coneixement no és la sensació, sinó la idea.

Les idees poden ser simples o compostes. És simple quan és el resultat directe d'una impressió. És composta quan és el resultat de la unió mental de diferents idees simples. Rebem diferents impressions d'una taronja: el color, la forma, el tacte, el sabor, l'olor... De cadascuna d'aquestes impressions obtenim la seva corresponent idea simple, i és en la nostra ment on, a partir de la unió d'aquestes idees simples, construïm la idea complexa de taronja. L'única via d'accés de la nostra consciència al món exterior són els sentits, i la informació sensorial no és conceptual ni ens dona cap dada sobre l'essència de les coses. Només rebem una determinada informació —imprecisa, inexacta i incompleta— i nosaltres construïm mentalment la realitat amb aquesta informació. No hi ha cap evidència lògica que ens permeti afirmar que la taronja és exactament com la percebem nosaltres i no com la percebria un daltònic o un animal amb visió microscòpica. Probablement no sigui de cap d'aquestes maneres la taronja física, i nosaltres no tenim cap mena d'accés a la realitat de totes aquestes impressions que hem rebut d'ella. Són les úniques dades amb què comptem per construir la idea de la realitat que tenim a la ment.

La distinció entre idees simples i complexes és important. Això recorda la segona passa del mètode cartesià: tota idea de la nostra ment es pot descompondre mitjançant l'anàlisi fins a obtenir les idees simples que la conformen. La diferència és que Descartes pretén arribar així a les idees primàries per determinar la seva veritat o falsetat, en tant que provinguin de l'evidència intuïtiva o d'una deducció a partir d'idees evidents. Per a Hume no és tan fàcil. No tenim idees innates, i el criteri de demarcació de veritat de les idees simples serà un altre: el principi de còpia. Mitjançant l'anàlisi puc separar les idees simples de les compostes. Si arribo a una idea simple que em sembla confusa, sempre puc anar a cercar la impressió o el conjunt d'impressions de la qual se'n deriva. La impressió ha de provenir d'una sensació.

Si fem cas a Hume, hem d'acceptar que les impressions són directes i immediates i les idees no. La diferència és de vivacitat i immediatesa. Les impressions són més vives i clares perquè són el resultat directe d'una sensació o d'una reflexió. Tot allò que sentim, sensorial o emocionalment, és una impressió. Les idees provenen de la memòria d'aquella impressió o de la imaginació que ens permet jugar amb altres idees. Darrere qualsevol idea hi ha d'haver una impressió que puc anar a cercar. Si puc determinar de forma clara i precisa de quina impressió o conjunt d'impressions prové la idea, és que la idea és vàlida en tant que fa referència a una impressió determinada. Si soc incapaç de determinar de quina impressió prové una idea determinada, vol dir que aquesta idea manca de significat. El contingut de la ment deriva de l'experiència; si no puc remetre l'origen d'un concepte a una experiència prèvia, probablement és que aquest concepte no signifiqui res. Això és el criteri empirista de significat. Un criteri empíric de demarcació de la veritat que, en definitiva, deixarà sense sentit la majoria de les especulacions de la metafísica basades en idees de les quals no tenim cap impressió prèvia.

Principis Clau de l'Empirisme de Hume

Hi ha cinc principis essencials segons els quals actuaria la nostra ment i amb els quals podem entendre la seva filosofia en particular i tot l'empirisme en general:

• Principi empirista: És la base de tot l'empirisme: la raó no pot engendrar cap idea original. Tots els «materials del pensar» es deriven de la nostra percepció interna o externa (externa quan la ment és impressionada per un estímul de l'exterior i interna quan les pròpies sensacions internes generen aquesta impressió). D'aquestes impressions neixen les idees.
• Principi d'immanència: No hi ha res a la ment que no sigui una impressió o una imatge. Els sentits són únicament el camí, el conducte pel qual aquestes imatges entren a la ment, però de cap forma podem acceptar que això que entra a la ment és l'objecte en si mateix. No coneixem les coses, sinó les impressions que aquestes ens deixen.
• Principi de còpia: Les nostres idees són còpies de les nostres impressions. Els empiristes entenen que les nostres idees són còpies de les impressions que rebem. Ens resulta impossible pensar una cosa de la qual no hem tingut una impressió prèvia. Les còpies són menys vives que les impressions de les quals sorgeixen.
• Principi d'associació d'idees: Les idees no es troben desconnectades en la ment les unes de les altres, sinó que la ment juga amb elles contínuament i estableix associacions en base a unes lleis determinades.
• Principi de negació de les idees generals: Anul·la la vella tesi dels universals. No existeixen les idees abstractes o generals perquè, en darrera instància, no són més que el resultat d'una idea particular a la qual vinculam un terme general.

Això ens duu a acceptar que el que coneixem són les idees que tenim de les coses del món físic, mai les coses mateixes, i que per a saber com les coneixem haurem d'estudiar precisament els mecanismes de percepció i de pensament de la nostra ment. Aquests mecanismes de percepció són els que ens permeten generar idees a partir de les impressions i també establir relacions entre aquestes idees a partir dels mecanismes d'associació d'idees. Hem de conèixer el subjecte i els seus processos mentals, més que no l'objecte i la seva essència, ja que no tenim accés a ell. L'empirisme de Hume és el que podríem anomenar un empirisme psicologista: es preocupa pels processos mentals que generen les idees amb les quals construïm la realitat que pretenem conèixer, més que no per la pròpia realitat objectiva en si.

Les Lleis d'Associació d'Idees de Hume

El fet que puguem compondre i descompondre les idees (síntesi i anàlisi) demostra que la nostra ment estableix relacions entre les idees. Aquestes relacions són el que anomenem associacions d'idees i expliquen, entre altres qüestions, com podem tenir idees de coses que no existeixen en el món físic. Si jo tinc, per exemple, la idea d'una sirena, és perquè he associat les idees de peix i de dona. El que ha funcionat aquí és la meva fantasia i el que pretén dir-nos Hume és que la ment no crea idees del no-res. Tota idea, per estranya que sembli, es deriva invariablement d'impressions prèvies. Hi ha altres mecanismes que ens permeten associar idees simples per crear idees complexes.

D'una forma molt elemental, Hume vindria a comparar el món mental amb el món físic i les lleis d'associació d'idees amb les de la física de Newton. Les idees s'atreuen també entre si amb una sèrie de relacions internes. Hume pensa que cal descriure les lleis internes de la percepció i la ment en una mena de ciència de la naturalesa humana. Hume les sintetitza en tres lleis bàsiques: semblança, contigüitat i causalitat.