El Període d'Entreguerres: Anys 20, Crisi i Totalitarismes

Els Feliços Anys 20

Després de la Primera Guerra Mundial, la indústria va créixer ràpidament i noves tecnologies com els automòbils, la ràdio, el telèfon i l’electricitat es van expandir per moltes llars. Henry Ford va popularitzar la producció en cadena, fent que els cotxes fossin més assequibles. També va augmentar el consum de béns com electrodomèstics i roba, gràcies a l’ús del crèdit i la publicitat.

• Aparició de drogues i alcohol.
• Ball i música evasives i festes.
• Intent de tapar la misèria.
• Molta importància de l'estètica.

"World's Highest Standard of Living" (EUA)

Es projectava una imatge de prosperitat generalitzada:

• Facilitat per obtenir préstecs.
• Imatge de famílies felices i estables.
• Promoció d'una vida idíl·lica.

Però la realitat subjacent era complexa:

• Racisme persistent.
• Masclisme arrelat.
• Taxes d'atur existents malgrat el creixement.

La "Nova Dona" del Segle XX

Accés a Noves Feines

Acabada la Primera Guerra Mundial, les dones van accedir a treballs del sector terciari com oficines, sanitat o administració. Les dones de classe treballadora continuaven treballant d’obreres en la indústria i en serveis domèstics, però generalment tenien sous inferiors als homes.

Accés a l’Educació

Cada vegada més dones de classe mitjana estudiaven per accedir posteriorment a formacions professionals com estudis de comerç o magisteri. No obstant això, l'índex d’analfabetisme femení era molt superior al dels homes.

Nous Costums

Els complicats pentinats que requerien molt de temps es van canviar per l’estil “garçon”, més senzill però apropiat per a la nova vida activa. Els vestits es van simplificar i les faldilles es van fer més curtes per donar més mobilitat. Es van deixar de costat certs puritanismes i es van desenvolupar noves formes d’oci: fer esport, anar al cafè i, a més, algunes dones van començar a fumar en públic.

Dret a Votar

Les sufragistes pensaven que el vot els donaria accés a decisions polítiques i els permetria elaborar lleis que abolissin les desigualtats socials. El primer país a concedir el vot femení va ser Nova Zelanda el 1893. Les dones espanyoles van haver d’esperar fins a la Constitució de la Segona República el 1931.

Europa: Democràcies i Tensions Polítiques

Les democràcies tradicionals de principis del segle XX (com ara el Regne Unit, França, Alemanya, EUA, Espanya) afrontaven diversos reptes:

• Domini dels partits burgesos: Mantenien els privilegis dels terratinents, industrials, burgesia, Església i monarquia (en alguns casos).
• Fracàs econòmic: La crisi del Crac del 29 va evidenciar les seves limitacions.
• Por a l'esquerra: Temor que la població busqués solucions en l’anarquisme, el socialisme i el comunisme. Aquestes idees eren perseguides o limitades.
• Limitacions democràtiques: Es restringia la participació electoral per motius econòmics (sufragi censatari), es prohibien o limitaven opcions polítiques i es retallava la llibertat de reunió.
• Suport al feixisme: Per por a perdre privilegis davant l'auge del socialisme i el comunisme (com a Espanya o inspirats per la URSS), alguns sectors van començar a recolzar el feixisme.
• Manipulació electoral: A Espanya, no tots els partits eren legals i de vegades es presentava només el partit Canovista. Quan partits obrers i sindicats aconseguien presentar-se, no era per manipulació.
• Control obrer: Després de la Segona Revolució Industrial, els obrers es van organitzar en partits i sindicats, però les seves manifestacions i la seva participació electoral eren controlades pels poders establerts.
• Percepció de la Revolució Russa: Es pensava que la revolució no s'estendria a altres països perquè Rússia estava poc desenvolupada.

El Feixisme a Itàlia

A Itàlia, en un context de crisi total, el sistema democràtic parlamentari va veure créixer opcions polítiques nacionalistes i autoritàries que van acabar imposant un sistema antidemocràtic i dictatorial. Els grups dirigents, per por de perdre la seva situació privilegiada i el control del país, van veure un aliat en les postures feixistes i les van recolzar.

Context històric: La unificació d’Itàlia (1859-1870) era recent i el país el 1920 era poc modern. Mussolini va signar més tard la independència del Vaticà (el Papa dominava anteriorment el centre d’Itàlia).

Ascens de Mussolini

En les eleccions, els partits tradicionals no generaven consens i el tercer partit era comunista. Això, sumat a la inestabilitat, va permetre que el rei cedís davant la pressió de Mussolini (hi va haver manipulació i coacció). El 1919, Benito Mussolini va crear els Fasci di combattimento, grups paramilitars uniformats amb camises negres, que el 1921 es van transformar en el Partit Nacional Feixista. En les eleccions de 1922, el Partit Feixista va aconseguir només 22 diputats en un parlament de 500. Mussolini va denunciar el govern per no saber mantenir l’ordre durant la vaga general de socialistes i anarquistes i va exigir al rei que li donés el poder (Marxa sobre Roma).

Simbologia Feixista

• Fascio: Feix de lictor (arma històrica romana semblant a una destral), símbol d'autoritat.
• Duce: Líder (Mussolini).
• Salutació romana: Braç alçat.

Principis i Característiques del Feixisme Imposat

1. Exclusió: Ideal d'home blanc, heterosexual i catòlic.
2. Classisme: Creences en la superioritat d'uns éssers humans sobre altres.
3. Ultranacionalisme: Exaltació de la nació pròpia i creença en la superioritat sobre altres països.
4. Autoritarisme: Concentració del poder en una persona o un grup reduït.
5. Intervencionisme estatal: L'Estat intervé en l'economia.
6. Expansió territorial: Nacionalisme agressiu que aspirava a l'expansió.
7. Culte al líder: Líder carismàtic i exigència d'obediència cega.
8. Ús de la violència: Legitimació de la violència i culte al militarisme.
9. Masclisme: Subordinació de la dona.
10. Estat totalitari: Control absolut de l'Estat sobre la societat.
11. Partit únic: Identificació entre l’Estat i el Partit Nacional Feixista (NACIÓ-PARTIT-LÍDER).
12. Repressió política: Il·legalització dels partits polítics, persecució i empresonament dels seus líders.
13. Supressió sindical: Prohibició de vagues i sindicats lliures, substituïts per un sistema de corporacions d’oficis controlat per l'Estat (obrers, patrons i Estat).
14. Autarquia econòmica: Política econòmica que aspirava a l’autosuficiència, amb suport a empreses privades (comandes militars, subvencions).
15. Control social: Control de la societat mitjançant el partit, que dirigia la vida social i dominava els mitjans de comunicació.
16. Anticomunisme: Culpabilització de l'esquerra de tots els mals.
17. Política exterior: Inicialment dins la Societat de Nacions (pacte per a la justícia i la pau), però amb una agenda expansionista.
18. Compromisos internacionals: Els membres de la Societat es comprometien a evitar agressions i a aplicar sancions econòmiques en cas de guerra.
19. Rebuig democràtic: Rebuig de la democràcia liberal i el sufragi universal, defensant un Estat centralitzat i autoritari.
20. Jerarquia social: Cerca d'un nou règim polític basat en una jerarquia de classes controlada per l’Estat.
21. Decisió centralitzada: Mussolini decidia què era el millor per al país.
22. Violència política: Els feixistes espantaven líders de partits agraris i opositors, utilitzant la violència extrema per silenciar-los (per exemple, atacs nocturns).
23. Col·laboracionisme: Si membres d’un partit polític oposat culpaven un company davant els feixistes, podien rebre beneficis.
24. Aliança amb patrons: Els feixistes i l'organització patronal atacaven conjuntament els sindicats obrers (La Liga).

El Partit Nazi a Alemanya

El 1918, després de la derrota d'Alemanya a la Primera Guerra Mundial, el kàiser Guillem II va abdicar i es va proclamar la República de Weimar, que va establir la capital a Weimar i es va basar en una constitució democràtica.

La República de Weimar va enfrontar una greu situació econòmica, insurreccions comunistes i la violència de l’extrema dreta, factors que van afavorir l'expansió del Partit Nazi.

Adolf Hitler

Desmobilitzat de la Primera Guerra Mundial i antic pintor als carrers (Viena, no Praga), no acceptava la derrota d’Alemanya. El 1920 ingressà al Partit Nacionalsocialista dels Treballadors d’Alemanya (NSDAP) i ràpidament es va erigir com a líder.

Mein Kampf (La Meva Lluita)

En aquesta obra, Hitler exposava la seva ideologia:

• Menyspreu per la democràcia parlamentària.
• Odi al bolxevisme (comunisme).
• Antisemitisme radical (odi als jueus).
• Defensa de la superioritat de la raça ària.
• Necessitat de forjar un gran imperi (Lebensraum) que unís els pobles de llengua alemanya.

Com va arribar Hitler al poder?

• Va aprofitar els mecanismes de la democràcia per fer-se nomenar canceller (gener 1933).
• Es va presentar com a alternativa al malestar social i a la crisi política i econòmica.
• Va utilitzar les seves habilitats de lideratge i oratòria.
• Va presentar un programa demagògic i populista.
• Les organitzacions paramilitars nazis (SA, SS) van imposar el terror.

Propaganda Populista

Exemples de lemes:

"Hitler és la paraula d’ordre de tots els que creuen en la resurrecció d’Alemanya."
"Hitler és un home sortit del poble i els enemics del poble l’odien."
"Hitler venjarà els 2 milions de camarades perduts en la guerra."

Programa del Partit Nazi (NSDAP)

El Programa dels 25 punts (1920) combinava nacionalisme, racisme i elements socialistes amb propostes radicals:

• Revisió del Tractat de Versalles i expansió territorial (Lebensraum).
• Supremacia del poble alemany (raça ària) i exclusió dels jueus de la ciutadania.
• Control de l’Estat sobre l’economia, amb nacionalització de sectors clau i suport a petites empreses.
• Prohibició de la premsa i la cultura considerades "antialemanyes".
• Reforma del sistema educatiu per inculcar valors nacionalistes i racistes.
• Rebuig del comunisme i del capitalisme financer internacional (associat als jueus).
• Censura i lleialtat absoluta al líder (Führerprinzip).

Aquest programa va assentar les bases del règim nazi i les seves polítiques totalitàries, racistes i expansionistes que van portar a la Segona Guerra Mundial i a l'Holocaust.

Els 11 Principis de la Propaganda Nazi de Joseph Goebbels

Goebbels, Ministre de Propaganda del Tercer Reich, va establir tècniques per manipular l’opinió pública:

1. Principi de la simplificació i l’enemic únic: Reduir tot a una lluita bé vs. mal, assenyalant un enemic clar (jueus, comunistes).
2. Principi del mètode de contagi: Atribuir tots els mals a aquest enemic únic.
3. Principi de la transposició: Acusar els adversaris dels propis errors o intencions.
4. Principi de l’exageració i desfiguració: Deformar o exagerar fets per impactar.
5. Principi de la vulgarització: Llenguatge senzill i apel·lació a les emocions de les masses.
6. Principi d’orquestració: Repetir constantment pocs missatges clau fins que semblin veritats.
7. Principi de la renovació: Llançar constantment noves informacions o arguments per mantenir l'atenció i evitar qüestionaments.
8. Principi de la versemblança: Barrejar veritats parcials amb mentides per fer la propaganda més creïble.
9. Principi de la silenciació: Ometre informació perjudicial i censurar veus crítiques.
10. Principi de la transfusió: Adaptar la propaganda a la cultura i prejudicis preexistents del públic.
11. Principi de la unanimitat: Fer creure que tothom dona suport al règim i aïllar la dissidència.

Dates Clau Cap al Totalitarisme

• 1933: Hitler és nomenat Canceller (gener). Incendi del Reichstag (febrer) -> Culpa als comunistes i suspèn drets fonamentals.
• 1934: Nit dels Ganivets Llargs (juny) -> Hitler assassina dirigents de les SA i opositors interns. Mort del president Hindenburg (agost) -> Hitler acumula els càrrecs de Canceller i President, autoproclamant-se Führer (Cap de l'Estat).
• 1938: Nit dels Vidres Trencats (Kristallnacht, novembre) -> Pogrom organitzat contra els jueus, presentat com una “revolta espontània”.
• 1939: Invasió de Polònia (setembre) -> Inici de la Segona Guerra Mundial.

El Crac de la Borsa del 1929 i la Gran Depressió

Durant els "feliços anys vint", l'economia dels Estats Units semblava en expansió constant. Moltes persones invertien en borsa, sovint amb diners prestats (compra a crèdit), confiant que els preus de les accions continuarien pujant indefinidament.

Causes Subjacents

L'economia no era tan estable com semblava:

• Sobreproducció industrial i agrícola: L'oferta superava la demanda real.
• Desigualtat social: Gran concentració de riquesa, mentre molts tenien baix poder adquisitiu.
• Bombolla especulativa: Els preus de les accions estaven inflats artificialment.
• Sistema financer fràgil: Poca regulació bancària i excés de crèdit.

El Crac d'Octubre de 1929

A finals de 1929, la confiança dels inversors va caure i van començar a vendre massivament les seves accions. Això va provocar una reacció en cadena: com més es venia, més baixava el preu (Dijous Negre, 24 d'octubre; Dimarts Negre, 29 d'octubre).

• Crisi borsària: La caiguda dels valors de les accions va portar a la ruïna molts inversors. Es va intentar comprar per frenar la caiguda, però va ser inútil.
• Crisi bancària: La gent no podia pagar els deutes i préstecs. Els ciutadans van intentar retirar els seus estalvis, però els bancs no tenien prou liquiditat i molts van fer fallida (bank run). Els bancs van deixar de concedir préstecs.
• Crisi industrial i atur: Les empreses no podien finançar-se ni vendre, van haver de tancar i acomiadar treballadors. L'atur es va disparar.
• Paralització econòmica: El consum es va desplomar. L'Estat va fer fallida perquè no podia fer front a les necessitats socials, deutes, ni ajudar bancs i empreses.

Expansió Mundial de la Crisi (La Gran Depressió)

La crisi es va contagiar a tot el món:

• Retirada de capitals americans: Els EUA van repatriar inversions d'Europa.
• Contracció del comerç internacional: Cada país va intentar protegir la seva economia (proteccionisme), paralitzant el comerç.
• Crisi global: La depressió va afectar greument Europa, ja debilitada per la Primera Guerra Mundial, i la resta del món. Va generar desconfiança, tensions socials i polítiques, i un col·lapse de la justícia i la cooperació internacional.

Respostes a la Crisi: Keynes i el New Deal

L'economista John Maynard Keynes va argumentar que, en temps de crisi, l'Estat havia d'intervenir activament en l'economia per estimular la demanda i corregir les desigualtats. Considerava que la llibertat econòmica sense control no funcionava, especialment en situacions de desigualtat.

La idea de Keynes va inspirar el New Deal, executat pel president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, durant la dècada de 1930 per combatre la Gran Depressió.

Principals Accions del New Deal

• Programes d’ocupació pública: Creació massiva de llocs de treball mitjançant la construcció d’infraestructures (carreteres, preses, edificis públics).
• Regulació del sistema financer: Lleis per controlar els bancs, separar la banca comercial de la d'inversió (Llei Glass-Steagall) i assegurar els dipòsits (FDIC) per evitar un altre col·lapse.
• Suport a l’agricultura i la indústria: Subvencions, control de preus i producció per estabilitzar sectors clau.
• Protecció social: Creació de la Seguretat Social (pensions, assegurança d'atur) i nous drets laborals (sindicació, salari mínim).

El New Deal va ajudar a mitigar els efectes de la crisi, va restaurar parcialment la confiança i va transformar el paper de l’Estat en l’economia nord-americana, establint les bases de l'Estat del benestar als Estats Units.