Els personatges de Pere Calders: Entre fantasia i realitat

Calders i el realisme social: Una defensa literària

En definitiva, la fantasia i els conflictes psicològics havien de ser relegats a una discreta segona o tercera fila, ja que no ajudaven a resoldre els problemes socials... Calders, doncs, amb el seu món literari, no encaixava amb aquesta preceptiva. Se’n va defensar amb un seguit d’articles publicats entre el 1963 i el 1966 a la revista Serra d’Or.

Anàlisi dels personatges en l'obra de Pere Calders

El narrador en primera persona i la confiança del lector

Un percentatge molt elevat de les narracions de Calders són explicades en primera persona. El personatge del narrador, doncs, és una part essencial en moltes de les històries, i el grau de confiança que ens inspiri serà determinant a l’hora de decidir fins a quin punt ens el podem creure o si, en canvi, hem de mantenir-nos en un assenyat escepticisme.

Normalment, el lector acostuma a donar la seva confiança al narrador, fins i tot en el cas que ens expliqui fets o circumstàncies difícils d’acceptar. Només començarem a desconfiar-ne quan els fets semblen contradir la interpretació que ens en dóna.

Calders acostuma a jugar amb aquesta confiança que, d’entrada, li atorguem al narrador. En alguns casos, gairebé obliga el lector a acceptar la seva realitat sense permetre-li de defensar-se amb les lògiques prevencions.

Altres vegades, el narrador no és el protagonista dels fets principals, sinó que fa de contrapunt a un segon personatge; llavors, el seu paper sol consistir en un intent de posar seny al que l’altre li explica o de mirar de reconduir la situació cap a una explicació més satisfactòria. Normalment, no ho aconsegueix i acostuma a acabar atrapat en els arguments de l’altre, o bé mira de fer-nos creure que la situació no és del tot inversemblant.

Evolució i tipologia dels herois caldersians

Si llegim l’obra de Calders en un ordre aproximadament cronològic, podem observar com els seus herois van canviant al llarg del temps. En les primeres obres, el protagonista acostuma a ser un jove vanitós, una mica poca-solta, que es mostra molt segur de si mateix o, al contrari, preocupat per alguna cosa obsessiva, de vegades emulant la figura d’un detectiu aficionat o d’una mena de periodista audaç, en una paròdia dels herois de la literatura popular.

Aquesta mena de personatges acostumen a ser individus poc disposats a acceptar, així com així, que es posin en dubte les seves conviccions i la seva manera de viure.

La reacció davant el fet extraordinari

L’adveniment d’un fet extraordinari no és acceptat càndidament, ni representa cap mena d’alegria; al contrari, és un trasbals. Si poden, miraran de fer com si no hagués passat res, o actuaran com a bons ciutadans i en donaran part a la policia. En última instància, s’hi resignaran i procuraran seguir les seves rutines amb les molèsties que els ha provocat la meravella en qüestió.

La sorpresa, doncs, com que és incòmoda, és molt relativa. En general, hi pesa més la inèrcia, el costum, la incapacitat o la por de canviar de vida. El personatge s’entossudeix sovint a mantenir els codis de comportament anteriors a la novetat sobrenatural. S’insisteix en la normalitat de la cosa, o bé s’explica per la descoberta d’una nova llei científica i, per tant, tan inamovible i satisfactòria com si es tractés d’un fet del destí o d’un miracle de la Providència.

Reflexió sobre el comportament humà

El comportament del personatge és una reflexió sobre el comportament humà en general. La presència del meravellós obliga a reaccionar, a plantejar-se la manera de viure. L’encert de Calders és que els seus personatges no són presentats ben bé com a ninots; hi ha un procés de caricatura, però conserven del tot l’aparença humana, amb els petits defectes i les preocupacions mesquines.