Personatges i Temes a 'La Plaça del Diamant'

Personatges Principals

Natàlia/Colometa

En Colom, que es pot interpretar com que els coloms li usurpen la identitat. Quan es relaciona amb l'Antoni, l'adroguer, ell li dirà Natàlia altra vegada, però no suposarà una recuperació de la identitat. Haurà de passar el temps i els esdeveniments. Un dia escriurà a la porta de l'antiga casa "Colometa" per restituir la seua identitat. En eixe moment ja és Natàlia, la que naix, la que trenca amb el passat.

Quimet

Un ebenista que es casa amb Colometa, s'identifica amb la República i mor a la guerra. Colometa farà una descripció caricaturesca. És dominant, manipulador, egocèntric, irresponsable i somiatruites.

Antoni

Colometa el descriurà d'una manera objectiva i positiva. Bondadós, discret, honest, respecta i estima Colometa, i també la protegeix. És delicat de sentiments. No trenca les promeses una vegada casats. Mostra gratitud de felicitat i es converteix en la figura paterna per als fills de Colometa.

Temàtica de l'Obra

Temàtiques principals de l'obra:

• La maduració i presa de consciència de la protagonista: "la història d'una supervivència relatada pel personatge supervivent que narra (explica o confessa) el seu particular viatge als inferns i la seua sortida, al darrer capítol, “de la nit de cada nit que aquell matí era un migdia” (Campillo). Natàlia → Colometa → Natàlia. Capítol final: Colometa travessa el Carrer Gran i trenca amb la vida vella, signant amb el ganivet a la porta de l'antiga casa. Després, el “crit de l'infern” a la plaça del Diamant.
• La soledat i el pas del temps: “a mi em passava que no sabia ben bé per què era al món” (cap. V).
• Amor: “Vull tornar-hi a insistir, perquè em dolgué que algú ho negués: vull afirmar ben alt que La plaça del Diamant és per damunt de tot una novel·la d'amor, per més que sense ni un gra de sentimentalisme. El moment en què la Colometa, de tornada de la mort del seu passat, entra a casa seva mentre va naixent el dia i abraça el seu segon marit, l'home que l'ha salvada de totes les misèries de la vida, és una escena d'amor profund.” (M. Rodoreca, “Pròleg” a la 26a edició).
• L'amor passional i l'amor romàntic que deriven en un infern: “Va ser aleshores, me n'he recordat i me'n recordaré sempre, que em va fer un petó i així que va començar a fer-me un petó vaig veure a Nostre Senyora dalt de tot a casa seva, ficat a dins d'un núvol inflat, voltat d'una sanefa de color mandarina, que li anava descolorint d'una banda” (cap. II). “Tothom aplaudia i jo no podia respirar i el cor m'anava de pressa i allà se m'hi feia l'alegria que em sortia pels ulls. I quan es va acabar tot, jo hauria volgut ser el dia abans per poder tornar a començar, tan bonic...” (cap. VI).
• Contrast amb l'amor de maduresa: “I vaig començar a passar la mà a poc a poc pel ventre perquè era el meu esguerradet i amb el cap contra la seva esquena vaig pensar que no volia que se'm morís [...] vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l'hi [...]. Perquè cap bruixa dolenta no me'l xuclés pel melic i no em deixés sense Antoni... I ens vam adormir així, a poc a poc, com dos àngels de Déu” (cap. XLIX).