Pitàgores, Parmènides i Plató: Fonaments de la Filosofia Grega Antiga

Pitàgores de Samos: Tradició Mística i Matemàtiques

Pitàgores de Samos (582 aC - 496 aC) va ser, curiosament, contemporani de Buda, Confuci i Lao Tse. Per tant, el seu segle va ser molt important per al desenvolupament de la religió, a banda de, evidentment, la matemàtica.

Els pitagòrics van observar que en la matemàtica és on únicament es pot obtenir l'exactitud completa i l'evidència absoluta; que el moviment dels cossos celestes es pot estudiar matemàticament i així es poden predir els eclipsis i altres fenòmens; que fins i tot en les belles arts, la música és sotmesa a nombre i mesura. Els va ser fàcil concloure que el secret de l'Univers es troba escrit en signes matemàtics, els quals són el principi fonamental d'on tot es deriva.

Pitàgores va ser el primer a dir que la Terra és un globus, gràcies a un eclipsi o potser per analogia amb la Lluna i el Sol. Els pitagòrics van ser els primers a utilitzar la paraula COSMOS per referir-se a un univers ordenat i harmoniós, accessible a l'enteniment humà. La natura estava sotmesa a una harmonia matemàtica.

Els pitagòrics seguien un mètode diferent als dels Jònics, que era l'observació i l'experimentació. Ells creien que els secrets de la natura es podien descobrir amb el raonament. Pitàgores i els seus seguidors eren bàsicament matemàtics i filòsofs. Creien que dels cinc sòlids regulars n'hi havia un que representava el cosmos (el dodecaedre). La gent normal no havia de conèixer el dodecaedre, igual que l'arrel de 2 (era irracional tant en sentit matemàtic com en el sentit d'absurd). Van convertir el coneixement en una mena de joc de mans, allunyant-lo de la gent del carrer.

Parmènides d'Elea: Les Dues Vies d'Investigació

Parmènides d'Elea (570 aC - 475 aC) va proposar dues vies d'investigació:

• El ser és. El ser no és no-ser. [Allò existent, existeix]. Aquesta és una via practicable que ens portarà a la veritat.
• El no-ser no és. [Allò no existent no existeix]. No podem pensar en allò que no existeix.

Plató: Idealisme i la seva Influència en el Pensament

Plató (427 aC - 347 aC), també conegut com Aflatun, va ser seguidor del concepte pitagòric. Plató preferia la perfecció de les abstraccions matemàtiques a les imperfeccions de la vida diària. Les seves “idees” eren molt més perfectes que el món natural. Aconsellava als astrònoms que no observessin planetes i estrelles, sinó que era millor pensar en elles.

Els platònics ensenyaven la desunió entre el cos i l'ànima, entre el pensament i la matèria, i entre els cels i la Terra. La Terra era considerada corrupta, mentre que els cels eren purs i divins. Aquesta manera de pensar va dominar tot Occident durant vint segles. Els pitagòrics van prevaldre sobre els jònics, i els seguidors de Plató van aconseguir apagar la llum de la ciència encesa per Demòcrit i altres filòsofs jònics.

Parmènides: La Realitat, el Ser i la Desconfiança en els Sentits

Per a Parmènides, la realitat (el ser) és indivisible, immòbil, i semblant a una esfera, on no hi ha lloc per al temps, el buit ni la pluralitat. Parmènides desafia el sentit comú. Per primera vegada, apareix una desconfiança en els sentits, que tindrà una immensa importància en el pensament posterior (especialment en Plató). Aquesta doctrina ja estava apuntada en la teoria pitagòrica de la transmigració de les ànimes i en la concepció negativa del cos. Els sentits eren considerats com quelcom corporal i inseparablement vinculats al plaer, contrari a l'ideal ascètic dels pitagòrics.

Aristarc: La Tradició Jònica i el Model Heliocèntric

La tradició Jònica no va desaparèixer del tot. Aristarc de Samos (310 aC - 230 aC), tres segles després de Pitàgores, és un dels científics que encara continuaven amb la tradició Jònica i la seva manera de pensar. Ell va ser la primera persona a proposar el model heliocèntric del Sistema Solar, col·locant el Sol, i no la Terra, en el centre de l'univers conegut.

Aristarc va deduir la mida del Sol i, per la seva gran magnitud, el va situar al centre del Sistema Solar (Copèrnic es va inspirar en els seus escrits). També va deduir la idea que les estrelles eren sols llunyans. Malauradament, les seves idees astronòmiques no van ser ben rebudes i van ser rebutjades.

El paradigma dominant era la Teoria Geocèntrica d'Aristòtil, posteriorment desenvolupada per Claudi Ptolemeu (c. 85/100 - c. 175/170). Va caldre esperar a Copèrnic gairebé 2000 anys més tard perquè el model heliocèntric triomfés. Per desgràcia, del model heliocèntric d'Aristarc només ens queden les citacions de Plutarc i Arquimedes. Els treballs originals probablement es van perdre en un dels diversos incendis que va patir la Biblioteca d'Alexandria.

Origen de la Filosofia: Del Mite al Logos

1. L'inici de la filosofia radica en el pas del mite al logos, és a dir, en el pas d'explicacions o respostes tradicionals i arbitràries a explicacions lògiques i racionals.
2. Els mites són relats fantàstics que expliquen o donen resposta a interrogants o qüestions importants per als humans.
3. A Grècia, al segle V aC, van aparèixer els primers filòsofs, els quals van començar a qüestionar-se tant les explicacions que donaven els mites com les pautes de conducta que oferien.
4. En lloc de parlar de divinitats, van començar a inventar conceptes. Amb els mites, el món era caòtic i arbitrari: res estava sotmès a lleis naturals fixes; amb la visió racional del món, aquest esdevé ordenat i regit per unes lleis estables i fixes que es poden descobrir.
5. Physis és un dels primers conceptes que es formulen amb l'inici de la filosofia. Significa "natura". Els primers filòsofs es van preguntar per la natura i l'univers, entenent-los com un tot unificat i sotmès a lleis que es poden descobrir.
6. Els Presocràtics es van preguntar també per l'origen de la natura, és a dir, per l'Arkhé, i van situar aquest origen en la pròpia natura.
7. El problema del canvi, lligat amb el problema del temps, és una altra de les qüestions fonamentals de la filosofia.