Planificació d'espais naturals protegits a Catalunya

La planificació d'espais naturals a Catalunya

La planificació d’espais naturals a Catalunya deriva principalment de la Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals, que el maig de 2006 es trobava en procés de revisió però era encara vigent, la qual defineix les grans figures de protecció d’espais naturals de Catalunya:

• Els Espais Naturals de Protecció Especial (ENPE): parcs nacionals, paratges naturals de protecció especial, reserves naturals (integrals i parcials) i parcs naturals.
• El Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN).

Per altra banda, des de la Unió Europea ens arriba el projecte de Xarxa Natura 2000, a partir de l’aplicació de dues directives:

• La Directiva 92/43/CEE relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i la flora silvestres (Directiva Hàbitats), adaptada per la Directiva 97/62/CE.
• La Directiva 79/409/CEE relativa a la conservació de les aus silvestres (Directiva Aus).

A més, des d’altres documents legislatius estatals i catalans deriven figures de protecció que també es poden utilitzar en la planificació d’espais naturals protegits, com poden ser:

• La Llei 3/1988 i Llei 22/2003, de Protecció dels animals, d’àmbit català, que defineix les reserves naturals de fauna salvatge i els refugis de fauna salvatge.
• La Ley 37/1966, de creación de Reservas Nacionales de Caza, d’àmbit estatal, que defineix les reserves nacionals de caça.
• L’avantprojecte de Llei d’ordenació sostenible de la pesca recreativa fluvial, que proposa la creació de zones de reserva genètica.

Finalment, la planificació d’espais naturals protegits pot utilitzar eines que no provenen directament de la legislació ambiental, i que són especialment vàlides per a aquella part del territori que no gaudeix de cap de les figures de protecció anteriors. Algunes d’aquestes eines són:

• El planejament urbanístic, que permet classificar terrenys de protecció especial (pels seus valors naturals, agrícoles, paisatgístics o per la prevenció de riscos) i condicionar-hi o prohibir-hi determinades activitats.
• La custòdia del territori, que suposa el caràcter voluntari en la conservació d’un determinat indret per part del propietari a partir d’una iniciativa de la societat civil, representada per les entitats de custòdia (ajuntaments, agrupacions conservacionistes, entitats científiques, entitats culturals, etc.).