Plató: Ànima, Coneixement, Amor, Virtut i Estat

La concepció platònica de l'ànima és dualista: món de les idees i món de les coses. La concepció de l'home és dualista: ànima i cos. L'ànima està per sobre del cos. L'ànima es considera una realitat intermèdia entre els dos mons. L'home crea a la terra el seu propi món i estat (cosa que posseeix per constitució semblant a l'ànima humana). Plató és el creador de la psicologia racional (recorre a mites o explicacions). Pensava que descobrir com és l'ànima era una tasca divina i llarga, i desenvolupa la psicologia amb intencions ètiques (necessitat de controlar les tendències del cos) i gnoseològiques (establir el coneixement de les idees).

A la República i després al Timeu, Plató divideix l'ànima en tres parts:

Teoria dualista: ànima immortal i cos mortal. L'ànima immortal és creada pel demiürg amb elements de l'ànima del món. Per a Plató, el filòsof és bo quan mor perquè no té cos. Al Fedre, l'ànima i el cos són un càstig i al Timeu mantenir l'harmonia entre cos i ànima és important. Destí de l'ànima: mite de la caiguda i ascensió de l'ànima, el mite del carro i el cavall volador, mite del judici final, mite d'Er.

Gràcies a les idees de justícia o bellesa, el significat no és tan sols convencional (justícia en si o bellesa en si). Com és possible conèixer les idees que pertanyen al món irracional? Hi ha dues doctrines: la reminiscència i la dialèctica.

La idea és una realitat separada. Per tant, la percepció de les coses sensibles no ens dona coneixement sensible, sinó opinió sobre una cosa que està en procés d'esdevenir (que està entre l'ésser i el no ésser). Les idees són al Món Intel·ligible (MI), però l'ànima humana (al Fedre), quan entra al Món Sensible (MS) i s'uneix amb el cos, oblida les idees. Però si contempla, pot recordar. Llavors, el coneixement de les idees és el record del que hi ha a l'ànima.

A la República es troba un important passatge sobre els graus del coneixement. Els diferents graus de coneixement són iguals als diferents graus de l'ésser. Com més real és l'objecte, més exacte i veritable és el coneixement. Part del MI: idees pures (primer les matemàtiques, després la resta). MS: primer les coses, després les representacions de les coses. La relació entre els originals i les còpies al MS és la relació entre el MI i el MS: còpia i imatge d'aquell. Cada part es divideix en ésser i operació o facultat de l'ànima. La dialèctica facilita l'accés al MI en un procés ascendent cap a una idea i una altra idea fins a arribar a la idea suprema (el Bé), però també pot ser descendent.

L'amor platònic també és un procés ascendent, una dialèctica emocional. Li dedica dos diàlegs: El convit i Fedre. El canvi és reconèixer les coses belles, elevar-se com si pugessis graons, d'un cos bell a tots els cossos bells, fins a arribar a l'absolut. A Fedre, igual que a El convit, però en el context mític de l'ànima (carro alat). Conclusió: amb la dialèctica i l'amor s'accedeix al MI, amb les matemàtiques més fàcilment.

L'amor i la dialèctica porten al MI, però falta la virtut (també camí cap al Bé i la Justícia). L'home aïllat no és bo, necessita l'Estat. L'Estat i la virtut són idees.

Concepte de coneixement de les idees del Bé i la Justícia de valor superior: unificar tot en una idea del Bé.

Tant a Fedre com a Fedó, l'home virtuós purifica l'ànima de les passions i es desprèn del cos, cosa que permet l'accés a les idees.

Desenvolupat a la República. La justícia és la virtut fonamental i consisteix en l'acord de les tres parts de l'ànima, l'harmonia. Si es perd la part racional, domina la irascible i les dues l'apetitiva. L'home és harmoniós i just. Divisió de la virtut en quatre categories: prudència, fortalesa, temprança i justícia.

A la República, el tema de la justícia a l'individu és l'Estat. Una utopia política en la qual el govern pertany als filòsofs. El govern és una monarquia aristocràtica basada en la virtut i el saber, no en l'ambició sinó en la contemplació de les idees. Jerarquització: cada individu té una ànima i ha de ser educat per funcionar. L'Estat platònic és una institució acadèmica. Plató fa una teoria de l'evolució de les formes polítiques en l'esdevenir històric on l'Estat es degrada: aristocràcia (forma perfecta), timocràcia (ambició), oligarquia (rics), democràcia (poble).

Apareix per problemes plantejats per la democràcia d'Atenes: qüestions ètiques i polítiques substitueixen les cosmològiques.

És un clar dualisme, només es reconeix plena realitat al món de les idees (ésser).

També concepció dualista de l'home: cos i ànima, sent l'ànima immortal i gaudint d'un parentesc amb les idees, actuant com a intermediària entre els dos mons.

Centrada en el concepte de virtut: la dimensió moral és important.

Context de lluites entre demòcrates i oligàrquics i les discussions sobre el valor de la llei.