Plató i Aristòtil: Anamnesi, Dualisme i Teories del Canvi i Coneixement

Plató: L'Ànima, el Coneixement i el Dualisme

L'Anamnesi Socràtica i la Reminiscència

Cebes argumenta la immortalitat de l'ànima a partir de la tesi de l'anamnesi socràtica, segons la qual conèixer és recordar. Sòcrates respon introduint la qüestió del dualisme i mostrant la superioritat de l'ànima sobre el cos. L'home, ens diu, té una part divina, immortal, i una part corruptible, més humana. L'ànima s'assembla al diví i l'immutable, però el cos és subjecte al canvi.

La paraula reminiscència significa record i ens remet a una tesi bàsica de Plató, segons la qual conèixer és recordar. És a dir, que la nostra ànima no va arribar al món buida de coneixements, sinó que, d'una manera més o menys boirosa, quan l'ànima cau al món sensible i queda empresonada en el cos, recorda el que havia contemplat en el Món de les Idees. La reminiscència, que pressuposa la immortalitat de l'ànima, és una explicació de com es produeix el coneixement. Si el coneixement consisteix en la captació intel·lectual de l'essència perfecta d'una cosa, llavors l'autèntic coneixement només pot tenir lloc al Món de les Idees.

El Dualisme Platònic: Antropològic i Ontològic

El dualisme platònic es pot entendre, doncs, de dues maneres:

• Antropològicament: ens explica que l'home és un compost de cos (mortal, corruptible, canviant) i d'ànima (immortal, incorruptible, eterna).
• Ontològicament: també hi ha un dualisme. Hi ha un món sensible (l'essència és el canvi, que és el que el fa imperfecte per a Plató; la raó del món físic és el Món de les Idees; els objectes del món físic són còpies de les idees del món...) i un Món de les Idees.

El Món de les Idees és intel·ligible, només es pot captar amb la raó pura. Està constituït per:

• Objectes matemàtics.
• Conceptes abstractes (amor, amistat).
• Conceptes presents al món físic (sol, llum).
• Idees: objectes metafísics amb existència pròpia i separada (perfectes, immutables).

Està jerarquitzat, i el que culmina el Món de les Idees és la Idea de Bé.

Aristòtil: L'Ànima, el Canvi i el Coneixement

La Unió Substancial d'Ànima i Cos

Per a Aristòtil, el cos mai no pot empresonar l'ànima perquè cos i ànima són inseparables; la seva és una unió substancial. Quan desaparegui el cos, també desapareixerà l'ànima.

El Canvi en la Filosofia Aristotèlica

El canvi, per a Aristòtil, són les condicions per al seu desenvolupament i perfeccionament. Classifica el canvi en:

Classificació del Canvi

• Canvis substancials: afecten completament la substància.
• Canvis accidentals: afecten els aspectes de la substància:
  • Canvi locatiu: canvi de lloc.
  • Canvi qualitatiu: canvi d'alguna qualitat.
  • Canvi quantitatiu: afecta la quantitat.

Per explicar la naturalesa del canvi, postularà tres arguments:

La Naturalesa del Canvi: Tres Arguments

El Concepte de Causa

La causa té la capacitat intrínseca de produir efectes. Aristòtil distingeix quatre causes diferents:

• Causa material: del que està feta una cosa.
• Causa formal: el que fa que una cosa sigui el que és, la seva essència.
• Causa eficient: l'agent que produeix la causa.
• Causa final: per al que està destinada.

La Teoria Hilemòrfica

La teoria hilemòrfica postula que tots els éssers estan constituïts per matèria i forma indissociables. Si es corromp una, es corromp l'altra. (En Plató, l'essència (ousia) de les coses es troba al Món de les Idees; per a Aristòtil, només existeix el món físic i l'essència de les coses és la seva pròpia forma).

La Teoria de l'Acte i la Potència

Quan es produeix un canvi, no es deixa d'existir d'una manera, sinó que allò en què es transforma ja es troba en l'ésser, s'hi troba en potència. La potència són les formes que un ésser pot adquirir, encara que no es manifestin. L'acte és l'essència que defineix un ésser en un moment donat. El canvi és el pas d'una forma en acte a una altra forma en acte que es trobava en potència. Un ésser en acte és allò que un ésser és aquí i ara; en potència és la capacitat d'esdevenir.

La Teoria del Coneixement (Epistemologia)

Aristòtil nega l'existència del Món de les Idees. Nega que en les substàncies primeres la forma i la matèria es puguin separar; són hilemòrfiques, cap pot subsistir sense l'altra. L'ànima no té preexistència en cap altre món, per tant no és immortal; per tant, no és possible la reminiscència (anamnesi). Coincideixen en què la ciència és racional, universal i necessària. Aristòtil: El coneixement comença amb l'experiència sensible (el grau més inferior de coneixement). Amb els sentits captem l'objecte, però no la seva essència, que es troba en