Plató: Mites, Política i Coneixement Filosòfic

Mites Platònics i la seva Funció Explicativa

El Mite del Demiürg: Origen de la Realitat

Plató va utilitzar mites per simplificar i explicar el seu pensament als ignorants, com la relació entre idees i coses. En el mite del Demiürg, aquest és un déu artesà que crea els objectes materials observant les idees com a models, explicant així la perfecció de les idees i la imperfecció de les coses materials.

El Mite dels Metalls: Justificació Social

Amb el mite dels metalls, Plató justifica les diferències entre humans, associant les ànimes a metalls que defineixen les classes socials (or, plata, bronze). Aquest mite és part de la “dolça mentida” per mantenir l’ordre social en l’estat ideal.

La Teoria Política de Plató: Cicle i Degeneració

Formes de Govern i la seva Evolució

Plató considerava que l’aristocràcia, el govern dels millors, era el sistema ideal. Tanmateix, creia que amb el temps degenerava successivament en timocràcia, oligarquia, democràcia i, finalment, tirania, el pitjor sistema. Aquest procés era, segons ell, un cicle històric inevitable.

L'Acadèmia i la República Ideal

Va fundar l’Acadèmia per educar futurs aristòcrates amb coneixements filosòfics (dialèctica i la idea del Bé), amb l’esperança de trencar aquest cicle i establir una aristocràcia duradora en forma de república ideal. Plató veia la tirania d’Atenes com un estadi transitori cap a l’aristocràcia futura.

Antropologia i Epistemologia Platònica

La Naturalesa Humana i l'Ànima: Plató i els Pitagòrics

Plató creia en la divisió dualista entre el cos i l’ànima, immortal i preexistent, connectada al món de les idees. Per a ell, la veritable essència humana residia en l’ànima, capaç d’accedir al coneixement absolut.

Els pitagòrics, amb la seva creença en la immortalitat de l’ànima, la vinculaven al concepte de reencarnació (metempsicosi). Consideraven l’ànima com un principi diví sotmès a un cicle de purificació, reflectint una visió més matemàtica i harmònica de la seva naturalesa, relacionada amb l’ordre universal.

El Paper dels Sentits en el Coneixement: Plató vs. Heràclit

Plató rebutjava els sentits com a fonts fiables del coneixement, ja que només captaven el món sensible, canviant i imperfecte. Per accedir al coneixement veritable (món de les idees), calia utilitzar exclusivament la raó.

Heràclit, en canvi, considerava que els sentits eren importants per percebre el canvi constant de la realitat (tot flueix o “panta rei”). Tanmateix, afirmava que el coneixement més profund provenia del logos, una raó universal que governava el canvi.

La Raó en el Coneixement: Plató vs. Parmènides

Per a Plató, la raó era l’únic camí cap a la veritat, transcendent al món sensible. El coneixement racional permetia accedir al món de les idees, tal com s’il·lustra en el mite de la caverna.

Parmènides defensava una postura més radical: només la raó (logos) era capaç de captar la veritat eterna i immòbil. Per a ell, la realitat era única i immutable, contraposant-se al món canviant percebut pels sentits, que considerava il·lusori.

En resum, Plató va desenvolupar les idees dels presocràtics, integrant i rebutjant conceptes, per construir el seu sistema basat en la raó i el món de les idees.