Plató vs. Descartes: Filosofies del Coneixement i la Realitat

Plató vs. Descartes: Una Comparativa Filosòfica

Mètode per Accedir al Coneixement

• Plató: Diàleg i dialèctica per accedir al coneixement de les Idees.
• Descartes: Dubte metòdic per eliminar incerteses i trobar veritats indubtables.

Concepció del Coneixement

• Plató: Les idees són innates i s'accedeix a elles mitjançant la raó (reminiscència).
• Descartes: Coneixement basat en idees innates, clares i distintes, descobertes per la raó.

El Paper dels Sentits

• Plató: Desconfiança total; només la raó pura porta al coneixement veritable.
• Descartes: Els sentits enganyen; cal verificar-ho tot amb la raó i la claredat de les idees.

Visió de la Realitat

• Plató: Dualisme ontològic: dos mons (sensible, imperfecte; intel·ligible, perfecte).
• Descartes: Dualisme substancial: ment (res cogitans) i matèria (res extensa) com a substàncies separades.

Objectiu Filosòfic

• Plató: Conèixer el Bé suprem i accedir a les idees eternes per a una vida virtuosa.
• Descartes: Establir un fonament segur i indubtable per al coneixement i el progrés de la ciència.

Concepte d'Ànima

• Plató: Immortal i preexistent al cos, pertanyent al món de les Idees.
• Descartes: Substància pensant (res cogitans), separada però unida al cos (res extensa).

Importància de les Matemàtiques

• Plató: Reflecteixen l'ordre i la perfecció del món intel·ligible.
• Descartes: Model de claredat i certesa per aplicar a tota la filosofia i la ciència.

Relació amb la Ciència

• Plató: La filosofia com a ciència suprema; poc interès en el món físic empíric.
• Descartes: La filosofia al servei de la ciència i el progrés del coneixement del món natural.

En resum, Plató és més idealista i enfocat en una realitat intel·ligible que transcendeix el món físic. Veu la filosofia com una guia per accedir a les veritats eternes i universals.

Descartes, en canvi, és més racionalista, centrant-se en la raó com a font principal del coneixement, i busca un fonament indubtable per a la ciència i la comprensió del món físic a través de la deducció.

Conceptes Clau de la Filosofia Cartesiana

Evidència

No acceptar com a veritat allò que no és clar i evident per a la raó.

Criteri d'Evidència

Norma que regeix el coneixement veritable, basada en la claredat i la distinció de les idees. Permet demostrar, per exemple, l'existència de Déu.

Déu

Substància infinita, perfecta i omnipotent, garantia de la veritat de les idees clares i distintes.

Argument Ontològic

Prova de l'existència de Déu que compara la seva existència amb un teorema matemàtic: l'existència és una perfecció inherent a l'ésser més perfecte.

Glàndula Pineal

Òrgan hipotètic que Descartes va proposar com a punt de connexió entre la res extensa (cos) i la res cogitans (ment/ànima).

Res Extensa (Cos)

Substància física amb l'atribut principal de l'extensió en l'espai.

Res Cogitans (Ànima / Ment)

El jo que pensa, dubta, sent i vol; substància immaterial amb l'atribut del pensament.

Intuïció

Coneixement immediat, clar i distint d'una veritat, sense necessitat de raonament intermedi.

Deducció

Raonament lògic que permet arribar a conclusions necessàries a partir de premisses evidents.

Inducció

Procés de raonament que parteix de l'observació de casos particulars per formular una teoria o principi general (tot i que Descartes prioritzava la deducció).

Les Meditacions Metafísiques de Descartes: Un Camí cap a la Certesa

Primera Meditació: El Dubte Metòdic

Descartes busca un fonament sòlid per al coneixement aplicant el dubte sistemàtic i universal. Considera fals tot allò que pot generar el més mínim dubte, incloses les percepcions sensibles i fins i tot les veritats racionals. Introdueix la hipòtesi del geni maligne, una entitat capaç d’enganyar-lo fins i tot sobre certeses matemàtiques. Conclou amb un escepticisme generalitzat com a punt de partida.

Segona Meditació: El Cogito Ergo Sum

Descartes descobreix la primera certesa indubtable: la realitat del pensament. Si dubta, pensa, i si pensa, existeix: "Penso, per tant existeixo" (Cogito, ergo sum). Aquesta és la primera veritat i el fonament de tot coneixement. Diferencia la ment (res cogitans), immediatament cognoscible, del cos (res extensa), conegut només a través del pensament. L’essència dels cossos és l’extensió, però el coneixement del món material encara és incert.

Tercera Meditació: L'Existència de Déu

Per superar el dubte i garantir la veritat de les idees clares i distintes, Descartes demostra l'existència d'un Déu infinit i perfecte. Argumenta que la idea d'infinit que posseeix no pot provenir d'ell mateix, un ésser finit, sinó d'una causa infinita. Aquest Déu, per ser perfecte, no pot enganyar, ja que l'engany implicaria imperfecció. Això elimina la hipòtesi del geni maligne i legitima la fiabilitat de les idees clares i distintes.

Quarta Meditació: L'Error i la Veritat

Descartes explica que els errors humans són causats per l’ús inadequat de la voluntat, que és infinita, en relació amb l'enteniment, que és finit. La voluntat pot emetre judicis sobre idees que no són prou clares o distintes. Per evitar errors, cal suspendre el judici en aquestes situacions i basar-se únicament en idees que es presenten a la ment amb total claredat i distinció.

Cinquena Meditació: L'Essència dels Cossos i la Segona Prova de Déu

Defineix l’essència dels cossos materials com l’extensió, la figura i el moviment, que són idees clares i distintes. Utilitza l’argument ontològic per demostrar novament l’existència de Déu: l’ésser més perfecte ha de tenir l’existència com un dels seus atributs essencials. Les veritats matemàtiques i lògiques són evidents i fiables gràcies a la garantia de Déu, però encara cal determinar l’existència real dels cossos materials fora de la ment.

Sisena Meditació: La Realitat dels Cossos i el Dualisme

Descartes distingeix clarament entre ànima (pensament) i cos (extensió), afirmant que poden existir separadament. Els sentits tenen un valor cognitiu limitat: mostren l’existència dels cossos i la seva utilitat per a la vida, però són propensos a enganyar sobre la seva naturalesa intrínseca. Déu, com a ésser veraç i no enganyador, garanteix que les idees dels sentits provenen efectivament de cossos materials externs. El cos humà és una màquina material complexa, mentre que l’ànima és el principi immaterial del pensament i la consciència, unida al cos però diferent d'ell.