Plaute i Terenci: La Comèdia Llatina i el Teatre Romà

Plaute: Mestre de la Comèdia Romana (251 aC)

Plaute (Sarsina, 251 aC) va ser una figura excepcional en la literatura llatina i universal. Tenia un esperit burleta que causava rialles. Va escriure comèdies quan era moliner amb l'objectiu principal de divertir i entretenir. Va ser l'autor amb més èxit perquè escrivia comèdies per a les classes baixes, utilitzant un llatí col·loquial. Cultivava la farsa i la comèdia burlesca. Els seus personatges sovint pateixen entrebancs per aconseguir els seus objectius, com ara l'impediment de l'amor entre dos joves. Alguns personatges, sovint de classe baixa, els compara amb déus per menysprear-los. El seu públic pertanyia a totes les classes socials. No era un simple imitador, sinó que va transplantar a Roma gèneres nascuts a Grècia, impregnant-los amb el seu propi estil.

Trames i Arguments

Els arguments de les seves comèdies deriven d'originals grecs, presentant personatges i situacions previsibles. Les trames es redueixen sovint a una lluita entre dos antagonistes per una dona o per la quantitat de diners necessària per aconseguir-la. La resolució pot ser:

• Èxit: Normalment guanya el jove, resultant en un final feliç.
• Fracàs.

Personatges Típics

• Adulescens: Jove enamorat, sovint incapaç de resoldre els seus problemes.
• Senex: Pare sever i sovint burlat.
• Meretrix: Cortesana, lliure o esclava.
• Parasitus: Paràsit, mort de gana.
• Leno: Comerciant d'esclaus/es.
• Miles Gloriosus: Soldat fanfarró.
• Servus: Esclau astut, la figura més enginyosa.
• Fortuna: Deessa de la sort, aliada o antagonista de l'esclau.

Llengua i Mètrica

Mètrica

• Diverbia: Diàleg recitat sense acompanyament musical.
• Càntica: Diàleg recitat amb acompanyament de flauta.
• Mutatis modis cantica: Cançons amb música i dansa.

Llengua

La llengua de Plaute és original i rica, tot i basar-se en models grecs. Utilitza recursos com:

• Expressions col·loquials i vives.
• Jocs de paraules.
• Metàfores.
• Comparacions mitològiques.

Terenci: Elegància i Psicologia (185 aC)

Terenci (Cartago, 185 aC) va arribar a Roma com a esclau del senador Terenci Lucà, qui el va alliberar pel seu talent i bellesa. Gràcies al seu protector, va conèixer figures importants de la noblesa romana i es va introduir al cercle literari de l'època.

Obra i Models Grecs

Terenci va escriure comèdies palliates (basades en originals grecs), algunes de les quals van tenir poc èxit inicialment. Els seus models grecs pertanyen a la Comèdia Nova. Les seves obres principals són:

1. L'Àndria: Una noia abandonada de qui Pàmfil s'enamora.
2. El Botxí de si mateix: Reelabora un drama de Menandre.
3. Formió: Dos joves cosins s'enamoren de dues noies sense recursos.
4. Els Germans: Contraposa dos sistemes d'educació diferents.

Estil i Temàtica

Tot i reproduir temes similars als de Plaute (joves enamorats, pares que s'hi oposen, esclaus que fan tot el possible per satisfer els desitjos dels seus amos), Terenci s'interessa més per la psicologia dels personatges i per oferir una reflexió moral.

Llengua

La seva llengua és més depurada i elegant que la de Plaute, pròpia de les classes cultivades. Evita expressions vulgars i jocs de paraules excessius.

El Teatre Romà: Gèneres i Característiques

La comèdia i la tragèdia romanes s'inspiren principalment en els models grecs.

Gèneres Teatrals Romans

• Palliata: Gènere còmic adaptat de models grecs, definit per l'ús del pallium (mantell grec). Ex: Plaute, Terenci.
• Coturnata: Gènere tràgic adaptat de models grecs, definit per l'ús del coturn (calçat alt grec).
• Togata: Comèdia d'ambientació romana, on els personatges vestien la toga. Sovint tractava històries d'amor de joves o temes de la vida quotidiana.
• Praetexta: Tragèdia d'ambientació romana, que tractava episodis de la història o llegenda de Roma. Els magistrats hi vestien la toga praetexta.

Característiques del Teatre Romà

• Edificis: Els primers teatres eren de fusta i temporals. Més tard, es van construir edificis permanents de pedra, inspirats en els teatres grecs però amb una forma arquitectònica tancada (orquestra semicircular, escena i grades unides).
• Planta: Semicircular per a les grades (cavea).
• Música: Un flautista (tibicen) acompanyava sovint les parts dialogades (diverbia) i sempre les cantades (cantica).
• Públic: Divers, tot i que amb preferències diferents segons la classe social.
• Vestuari: Variava segons el gènere (pallium, toga, coturns) i el personatge representat.