PlauTe: Vida, Obra i Estil del Gran Dramaturg Romà

PlauTe

Vida

PlauTe va néixer a Sàrsina, una petita ciutat d’Úmbria. No coneixem amb exactitud la data del seu naixement. Una hipòtesi suggereix que, com que un personatge de la seva comèdia Miles Gloriosus declara tenir 54 anys i la primera representació d’aquesta obra data del 205 aC, PlauTe podria haver nascut el 259-258 aC. Tanmateix, Ciceró esmenta que PlauTe estava molt orgullós en la seva vellesa de les seves comèdies Pseudolus i Truculentus. Si considerem que la vellesa per als romans començava als 60 anys i la primera representació del Pseudolus va ser al 191 aC, podríem suposar que va néixer al voltant del 251 aC. Pel que fa a la seva mort, Ciceró indica que va ocórrer el 184 aC.

Sabem que PlauTe es va traslladar molt jove a Roma, on va treballar al teatre com a ajudant d’escena. Més tard, es va dedicar al comerç, però va acabar arruïnant-se i es va veure obligat a treballar en un molí. És durant aquest període que PlauTe va escriure les seves primeres comèdies.

Nom

El seu nom era Titus Maccius Plautus. Hi ha qui pensa que Maccius era el seu veritable nom, mentre que altres creuen que era un sobrenom, jugant amb el nom d’un personatge teatral de les atel·lanes, amb el qual era conegut l’escriptor. El cognom Plautus era un motiu ja antic que feia referència a un gos d’orelles grans i penjades, un significat que el mateix PlauTe al·ludeix quan diu: “Plautus cum latranti nomine”. Segons una altra hipòtesi, era el nom que es donava a Úmbria a qui tenia els peus plans, i potser l’autor tenia aquest defecte.

Obra

El nombre d’obres atribuïdes a PlauTe era d’unes 130. Es consideren autèntiques 21 obres: Amphitruo, Asinaria, Aulularia, Bacchides, Captivi, Casina, Cistellaria, Curculio, Epidicus, Menaechmi, Mercator, Miles gloriosus, Mostellaria, Persa, Poenulus, Pseudolus, Rudens, Stichus, Trinummus, Truculentus i Vidularia.

A excepció de Vidularia, de la qual només es conserven fragments, aquestes comèdies han arribat fins a nosaltres en un acceptable estat de conservació.

Models

El model de les comèdies de PlauTe és la pal·liata, un tipus de comèdia que posa en escena personatges amb noms i vestits grecs, i que eren adaptacions d’originals de la comèdia grega. PlauTe té com a models obres de la Comèdia Nova de Menandre, Filemó i Dífil.

No hem de veure les comèdies de PlauTe com una simple adaptació o traducció dels models grecs, sinó que comporten innovacions respecte a aquests:

• La Comèdia Nova grega era essencialment parlada, mentre que les comèdies plautines són lírico-musicals.
• També hi apareixen un gran nombre d’elements romans que contrastaven amb l’ambient grec en què es desenvolupava l’acció.
• Pel que fa a la llengua, hi abunden un exagerat i grotesc desenvolupament de les comparacions mitològiques, identificacions de personatges a través d’endevinalles i la personificació d’objectes inanimats.
• PlauTe amplia el recurs de l’engany i també el de determinats personatges.
• Redueix o suprimeix determinats elements de la trama, especialment aquelles parts que mancaven d’atractiu per als espectadors.
• Fa servir la “contaminació”, un mètode de composició consistent en fondre en una comèdia material procedent de dos o més originals grecs.

Estructura de les comèdies

L’acció es desenvolupa ininterrompudament, tret d’algun ocasional intermig musical. La llei dels 5 actes no fou introduïda a Roma fins a l’època d’Horaci.

PlauTe manté el pròleg expositiu, en el qual s’explicaven els antecedents de l’acció i es revelaven les identitats ocultes per tal de preparar el reconeixement final i possibilitar la ironia dramàtica de la comèdia. Aquest era pronunciat per una divinitat o per un actor secundari.

Les comèdies compleixen les tres regles del teatre clàssic: unitat de temps, de lloc i d’acció. El temps transcorre en un sol dia. L’acció té lloc a una plaça o carrer d’una ciutat grega; per tal de respectar aquesta regla, es veu obligat a realitzar escenes d’interior en plena via pública. I l’acció és contínua, sense cap desplaçament.

Els personatges

A PlauTe no li interessa la psicologia dels personatges; tots els personatges obeeixen a uns comportaments que s’esperen d’ells: l’amant apassionat, l’esclau astut, la cortesana malvada, el soldat fanfarró, l’alcavot que promet falsament pels déus, etc.

PlauTe potencia en els personatges aquells aspectes còmics o ridículs que servien per mantenir l’espectador atent i divertit:

• El jove: enamorat, desgraciat per no poder aconseguir la seva estimada, una mica babau, i que delega en l’esclau les seves preocupacions.
• El vell: sever i rigorós, colèric i moralitzador, garrepa i ingenu, la missió del qual és ser estafat i burlat.
• L’esclau: astut, hàbil, mentider, irrespectuós, sense escrúpols. És l’encarregat de tramar i portar endavant l’acció.
• La jove: pot ser de bona família o una cortesana. Hi ha dos tipus: les veritables professionals, pèrfides, àvides de cobdícia, cíniques; i les enamorades, fidels, que esperen ser comprades i alliberades.
• La mare o esposa: colèrica, despilfarradora, prepotent, superba.
• El paràsit: un mort de gana disposat a tota humiliació per un tros de pa.
• L’alcavot: cobdiciós, repugnant i rastrer.
• El banquer: cobdiciós, sòrdid i mesquí.
• El cuiner: prepara el banquet i provoca el riure.

L’argument

Tenint present el que acabem de dir sobre els personatges, l’argument de les seves comèdies és sovint inconsistent, ja que moltes vegades s’afegeixen passatges que res tenen a veure amb l’acció, perquè l’objectiu principal és fer riure.

Els temes més freqüents són:

• Conflictes entre pares i fills a causa de l’amor per una jove.
• El soldat fanfarró que finalment és enganyat.
• Esclaus enginyosos que, per diners, solucionen el problema dels seus joves amos.
• Retroballament de pares amb els seus fills perduts.
• Reconeixement de fills per marques o objectes.
• Equívocs amb persones idèntiques.
• Intrigues entorn d’una prostituta.
• Paràsits que adulen per tal d’aconseguir menjar.

Llengua i estil

PlauTe domina el llenguatge per tal de ressaltar l’aspecte còmic de la vida, per a l’acudit i l’agudesa. Abunden les fórmules típiques en la conversa, apareixen amb freqüència les interjeccions i exclamacions. Abunden els diminutius que expressen simpatia, tendresa i afecte. És un llenguatge exagerat amb un gran nombre de dites populars, i tota la llengua s’adapta al caràcter social dels personatges, per la qual cosa és una bona eina per a l’estudi de la llengua llatina popular i conversacional.