El Poder de la Televisió i el Seu Impacte Social

La Televisió

1. El llenguatge televisiu

El poder de la televisió.

El televisor, que s’ha convertit, des de la seva aparició a mitjans del s. XX, en l’eix de l’atenció familiar, ha fet disminuir la mitjana d’hores que passem davant del televisor. Nous dispositius electrònics (smartphones, tablets i portàtils) han contribuït a aquesta disminució.

La televisió tenia com a objectius informar, formar i entretenir l’audiència. Però, un cop ha esdevingut el mitjà de masses per excel·lència, ha superat aquests objectius inicials per a esdevenir el principal mediador social.

No resulta estrany el gran interès que tenen els poders polítics i econòmics en controlar les programacions dels canals de televisió.

El poder de suggestió de la televisió es sosté en tres factors principals:

• - La confusió entre el món real i la ficció. L’espectador tendeix a identificar les imatges amb la realitat de forma inconscient. Això ofereix grans possibilitats de manipulació.
• - La indefensió de l’espectador-receptor (passiu) davant de l’emissor (actiu). El receptor no té la possibilitat de respondre a l’emissor; rep els missatges sense poder qüestionar.
• - La programació de l’emissor està al servei dels interessos econòmics, polítics, etc. De les diferents cadenes. La televisió no només presenta programes informatius, formatius o d’entreteniment, sinó que és el mitjà preferit per la publicitat.

La televisió s'incorpora als mitjans de comunicació de masses als anys 60 del segle XX, quan altres mitjans (ràdio i cinema) ja estaven plenament desenvolupats. La televisió ha sorgit a través de la fusió de la ràdio i el cinema.

El cinema i la televisió utilitzen la mateixa gramàtica audiovisual: la forma d'explicar històries o elaborar discursos.

Amb la ràdio, la televisió comparteix la immediatesa i el llenguatge verbal. Treballen en “directe”. Tot i que per televisió s’emeten programes gravats, pel·lícules, sèries, etc., el format més característic de la televisió és el programa en directe basat en el muntatge en temps real.

La televisió és, en essència, un seguit d’imatges que se succeeixen i es combinen.

Les imatges se succeeixen sense interrupció, durant les 24 hores, organitzades en unitats fragmentades. La narrativa de la televisió es caracteritza per la fragmentació i el muntatge múltiple.

El discurs televisiu és:

• - Fragmentat: Els programes estan pensats com a unitats per a ser presentades en blocs, però s'alternen amb espais de publicitat. Les sèries de ficció introdueixen fractures en el seu propi relat mitjançant intervals entre capítol i capítol.
• - Continu: El discurs televisiu (successió de fragments) no conclou mai; és el propi espectador qui determina la durada del missatge.
• - Espectacular: La televisió busca l'espectacularitat mitjançant imatge, música, il·luminació, color, ritme...
• - Incitador al consum: La publicitat és la principal font de finançament de les televisions. Les programacions estan destinades a competir per a crear audiència.
• - Banalitzador de continguts: Discurs apreciable per tothom. Discursos amb una mínima profunditat i una màxima extensió dels temes. Els anunciants no inverteixen en publicitat per a programes de baixa expectació. Prefereixen una programació massiva i totalitzant.
• - Calent: Predomina allò emocional per damunt d'allò racional.