Poesia Catalana Postguerra i Actual: Tendències i Autors

Tendències de la poesia catalana de postguerra (anys 40-70)

La dictadura de Franco reprimia tot el que no fos una visió única i homogènia d’una Espanya nacional i catòlica, sustentada en un autèntic règim de terror i aniquilació sistemàtica dels vençuts. Molts intel·lectuals i polítics moriren afusellats, altres salvaren la vida amb un exili forçós. Els que es quedaren patien un lògic pessimisme pel que feia a la continuïtat històrica de tots els moviments iniciats des de la Renaixença.

Carles Riba, amb Elegies de Bierville (1942), expressa des de l’exili forçat a França el sentiment idealitzat de tot allò perdut amb la guerra. L’etapa de la postguerra immediata està determinada pel final de la Segona Guerra Mundial. La conseqüència més evident en l’àmbit literari la trobem en la literatura catalana: és a partir de 1946 que es reprèn la publicació en català. Al seu torn, J.V. Foix reprèn la seva obra influenciada pel surrealisme, i els poetes morts molt joves serveixen de bandera a les noves generacions que sorgiren tot seguit. Als anys cinquanta, la poesia social o realista emergirà en les lletres catalanes i, a poc a poc, ocuparà ja als seixanta el nucli de l’ideal poètic. Menció a part mereix la situació del País Valencià, on en la immediata postguerra destaca la figura de Carles Salvador, el més destacat membre de la generació de la República.

Aportacions de Vicent Andrés Estellés a la poesia

Les característiques i les aportacions més destacables del seu llenguatge poètic són:

1. L’ús d’un llenguatge acostat a la parla quotidiana. Cal destacar l’ús d’un registre col·loquial i, fins i tot, vulgar; abunden les expressions i frases fetes.
2. Ús de comparacions d’influència ausiasmarquiana, que relacionen una idea abstracta amb un objecte absolutament quotidià i banal.
3. Ús d’una adjectivació característica, com la utilització de la qualificació doble.
4. Repetició de mots i sintagmes.
5. Composicions mètriques variades: llargues èglogues i poemes brevíssims, versos llargs i versos bisíl·labs.
6. El poema com a confessió: els seus poemes són vistos com una mena de confessió íntima.
7. El poema com a diàleg: el jo es desdobla en un jo i en un tu.

Se situa dins del corrent poètic realista, però més que realista és un “poeta de realitats”. En la poesia d’Estellés hi ha la reconstrucció en la memòria d’un petit món, oposat al de la poesia pura.

En la seva poesia, la realitat quotidiana apareix descrita amb un to narratiu i amb un estil molt expressiu en les imatges metafòriques i en la utilització de les fórmules clàssiques (particularment l’ègloga i l’alexandrí). També destaca l'ús de referents de la tradició literària clàssica, de vegades amb una intenció paròdica o irònica. A Horacianes i Llibre de meravelles, la crònica de la València de la postguerra es contrapunta amb referències constants a autors de la literatura catalana medieval.

Característiques de la poesia de Salvador Espriu

Salvador Espriu deixa de banda altres gèneres que ja havia conreat amb notable èxit per dedicar-se a la poesia. Les característiques de la poesia s’ajustaven millor a la recerca de la perfecció formal, i el major hermetisme del llenguatge poètic el feia més adequada per superar l’angoixant censura del règim franquista. Per altra banda, semblava el llenguatge més adient per expressar els seus sentiments.

Segons el propi autor, la seva obra poètica ha de ser considerada com una vasta reflexió sobre la mort. Tanmateix, aquest tema central i omnipresent en Espriu ha de ser complementat per altres eixos temàtics com són l’elegíac, el satíric i el civil.

La mort representa per a Espriu el destí inexorable de l’home i es concreta, en un primer moment, en la desaparició de la seva mare i del seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Posteriorment, la meditació existencialista sobre la mort i el sentit de la vida acaba assolint un abast metafísic i transcendent que, d’una manera o d’altra, mai no abandonarà el poeta.

L’eix temàtic elegíac, que centra fonamentalment Cementiri de Sinera (1946), es basa en la lamentació per allò perdut, en el record idealitzat d’una etapa feliç definitivament desapareguda a causa de la guerra, del qual neix el mite de Sinera.

En la sàtira, els vicis i els defectes individuals o humans són exposats a la censura a través del ridícul o l’absurd. El poeta imagina els homes com uns titelles moguts pels fils de la mort i sotmesos només als seus designis o als designis d’un déu incomprensible. Des d’aquesta òptica satírica, Espriu critica violentament la situació derivada de la guerra i els aspectes més grotescos de la vida quotidiana.

La temàtica civil es troba en obres com El caminant i el mur, La pell de brau o Llibre de Sinera.

Característiques de la poesia catalana actual (des dels 70)

A partir dels anys 70, una nova generació contempla la poesia com una activitat sense cap més finalitat que la de fer literatura i explorar les nombroses possibilitats del llenguatge. Un poeta amb una via lírica de tendències elegíaques, que s’allunya del realisme, és el poeta i pintor gironí Narcís Comadira. La seva poesia s’acosta al que ja coneixem com a poesia de l’experiència. Comadira té com a tema únic i obsessiu el buit del qual ixen les coses i al qual les coses tornen, i l’exploració de la melangia del jo líric.

La poesia de l’experiència persegueix fer de l’experiència del viure material literari. Els noms més destacats d’aquesta tendència són els de Francesc Parcerisas i Joan Margarit. Parcerisas aconsegueix escriure, d’una manera extraordinàriament remarcada, una poesia de l’experiència de la quotidianitat.

Joan Margarit, l’altra veu visible de la poesia de l’experiència, s’hi confessa antiromàntic i antiavantguardista, i acaba prenent partit per la poesia que s’identifica amb la vida.

Pere Gimferrer, inclassificable, elabora un collage de les diverses tradicions poètiques del segle XX. Enric Casasses, amb la seva obra poètica, es pot ubicar dins la poesia psicodèlica, una proposta que neix com un tipus de cultura oposada frontalment al franquisme.

Quant a la poesia feta al País Valencià, ja s'ha destacat la figura de Vicent Andrés Estellés, l’obra del qual influirà de forma decisiva en les noves generacions poètiques valencianes, continuant, en part, la seva tasca, però sobretot oferint nous horitzons poètics d’enorme volada. Poetes que neixen llavors, i que encara avui dia porten endavant noves maneres de fer poesia i que s’han caracteritzat per fer un exercici d’evasió de la realitat, són Josep Piera i Marc Granell. Especialment Granell, que s’ha anat acostant cada vegada més a la poesia de l’experiència. Josep Piera, en algunes de les seves obres i a través del tema de la solitud, entra en contacte amb la natura. A València, la poesia irromp l’any 1974 amb un llibre de títol enigmàtic, Carnisser del blues (inicialment titulat Grills esmolen ganivets a trenc de por), amb un concepte de l’escriptura entès com a acte descobridor de monstruositats, de brutalitats. Salvador Jàfer és un dels autors més significatius d’allò que molts crítics han anomenat la generació dels setanta.

El ressò social de la poesia de Miquel Martí i Pol

En un fenomen únic d’estimació popular en la poesia catalana del final del segle XX, aquesta estimació i popularitat s’expliquen perquè la poesia de Miquel Martí i Pol és essencialment comunicativa i el seu món metafòric defuig l’hermetisme. D’altra banda, la sinceritat de la seva veu poètica i l’experiència biogràfica que comunica són unes altres raons importants per comprendre per què la poesia de l’autor ha obtingut aquest ressò. En aquest interès hi ha tingut un pes innegable la interpretació que n’ha fet el cantant Lluís Llach, si bé, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l’amor, l’experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir l’artificiositat.