Poesia catalana de postguerra i narrativa de Quim Monzó
Clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,44 KB
Tendències de la poesia catalana (1939-1979)
Aquest període coincideix amb els quaranta anys de la dictadura de Franco fins a la seua mort i presenta dues tendències poètiques rellevants: la poesia simbolista i la realista.
La poesia simbolista
La poesia d'influència simbolista és un moviment d'origen francès que va influir sobre escriptors com ara Josep Carner i Josep Maria López-Picó. Per al simbolisme, la poesia és un instrument de revelació del pensament.
Aquest corrent va evolucionar cap a una poesia:
- Intel·lectualitzada.
- Conceptista.
- Amb un alt grau d'abstracció.
Rebutjaven la poesia tradicional valenciana d'aleshores i van buscar nous camins estètics a través de temes i motius d'abast universal, des d'una posició personal. Els autors més destacats són Carles Riba, Rosselló-Pòrcel, Clementina Arderiu i Xavier Casp i Verger.
La poesia realista
D'altra banda, la poesia de tendència realista abandona les formes i els temes de la postguerra. Està influïda per la crítica marxista, que propugnava el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i una postura crítica i de denúncia social. Els autors més importants són Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Miquel Martí i Pol, Joan Valls i Maria Beneyto.
Quim Monzó: Narrativa i estil
La narrativa curta de Quim Monzó retrata els trets més contradictoris de la societat capitalista actual amb un cert to crític. Mostra una societat urbana, burgesa, conformista, desigual, insolidària i consumista.
Les històries de Monzó es caracteritzen per:
- Situacions quotidianes centrades en un personatge.
- Desenvolupament d'esdeveniments inversemblants.
- Registres que varien de l'humor al dramatisme.
Ben aviat va deixar enrere el model de prosa dels anys setanta, on emprava formes arcaiques i termes vulgars, per passar a utilitzar una llengua molt més pròxima a la sensatesa verbal quotidiana. L'autor va reunir tota la seua narrativa curta a Vuitanta-sis contes, on va fer una reescriptura per eliminar tots els clixés verbals que emboiraven el resultat estètic final, oferint així una lliçó de coherència narrativa.