Política, llibertat i moral de Stuart Mill

La política de Stuart Mill

Stuart Mill rebutja tant el model contractualista (l'estat com a contracte social) com el naturalista (l'home és social per naturalesa). Afirma que l'únic que legitima el poder polític és la felicitat general. Per tant, segons Mill, l'estat ha d'existir perquè és útil per assolir la felicitat.

El millor sistema de govern és la democràcia, ja que assegura la felicitat general i té en compte els interessos i les llibertats individuals. A més, la democràcia:

• Fa els individus més responsables dels seus actes.
• Promou la participació (sobirania nacional).
• Facilita una opinió crítica, a causa de la varietat de partits i idees.

Tot i així, cal vigilar que no es converteixi en una oligarquia (una part de la població governant sobre la resta). Per això, el sistema polític:

• Ha de fomentar l'autodesenvolupament de l'individu (cadascú busca la seva manera de ser feliç).
• Ha de ser representatiu i format per experts, és a dir, tenir en compte l'opinió de la minoria i promulgar lleis pensant en l'estat sencer.
• Ha de tenir en compte la igualtat de les dones i el seu dret a vot.

La llibertat segons Mill

Fins a quin punt la societat ha de controlar l'individu?

L'estat no pot intervenir en les accions que només afecten a un mateix, però sí en les que afecten els altres. L'únic que legitima l'estat a interferir en la llibertat d'una persona és l'autoprotecció d'aquesta.

Mill és conscient del perill d'uniformització que comporta una societat, de la imposició d'un model de felicitat i la pressió social sobre l'individu (que tothom vesteixi amb un tipus de roba, li agradi el mateix...). Per això, defensa que cada persona ha de buscar la seva pròpia felicitat.

La moral: l'utilitarisme

Què he de fer?

La moral ha de promoure la utilitat (la major felicitat possible): "tota acció és bona si produeix felicitat i dolenta si produeix infelicitat" i, a més, promoure la felicitat de la majoria, del major nombre possible.

Aquesta recerca de la felicitat és el nostre deure moral (hem de fomentar la felicitat), però no és un "acontentament". La felicitat no només és la quantitat de plaer, sinó la seva qualitat. Així doncs, els plaers superiors són els intel·lectuals i els estètics. "Millor ser Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet".

Per què ho he de fer?

Sempre que se'ns presenta un estàndard moral ens preguntem per què l'hem de seguir, menys en el cas de la moral dels costums, que creiem que és obligatòria per ella mateixa (ens sentim obligats a no robar, no matar, ...).

Hi ha dues sancions (motius) per seguir el principi d'utilitat:

• Externes: Motius que fan referència als nostres semblants: esperem algun favor, tenim por al menyspreu dels altres, por de Déu...
• Internes: Els sentiments, per por a sentir remordiments.

En definitiva, afirma que hi ha una base natural sentimental que fonamenta la moral utilitarista de promoure el major bé. És el sentiment social de la humanitat, la "simpatia universal" que sentim vers els nostres semblants.

Per tant, el motiu de la utilitat són els sentiments subjectius de la ment, deguts a la "simpatia universal".