Premsa i opinió pública al segle XIX: evolució i impacte

La premsa al segle XIX: opinió, política i tecnologia

L'auge de la premsa i la formació de l'opinió pública

La formació d'una opinió pública és indissociable de dues conseqüències dels processos revolucionaris: la llibertat d'expressió i d'impremta, la consecució dels drets fonamentals, i l'exercici de la política i de l'establiment de sistemes parlamentaris que conviden a la participació política de la societat. La premsa va esdevenir la gran novetat cultural del segle XIX.

Els periòdics del segle XVIII eren, generalment, instruments d'informació econòmica i sectorial (Mercuris, Correus, o Setmanaris d'agricultura). Per contra, la premsa de l'època liberal es va transformar en instrument d'opinió i de lluita ideològica i política. Bona part dels periòdics es van convertir en portaveus d'agrupacions polítiques, que a través de la premsa aconseguien difondre les seves idees i organitzar els seus militants, simpatitzants i electors.

Així mateix, la premsa va prendre un relleu cultural a través de la publicació d'obres literàries per lliuraments, i va incorporar el gravat i la il·lustració.

Consolidació i influència de la premsa

La consolidació de la premsa com a mitjà de comunicació es va donar de forma paral·lela a la renovació de la seva estructura empresarial i organitzativa i de les innovacions tècniques. Tot i que predomina la premsa local, alguns periòdics es converteixen en punt de referència de l'opinió pública dels nous estats-nació burgesos i la seva influència a l'estranger és notable. Exemples d'això són:

• The Times (1788) a Anglaterra
• New York Times (1854) als EUA
• Le Figaro (1854) a França
• Il Corriere della Sera (1876) a Itàlia
• La Vanguardia (1881) a Espanya

La Restauració i la premsa (1814-1848)

Amb la Restauració (1814-1848) es dóna una etapa de reacció conservadora. A tot Europa es fa marxa enrere dels excessos revolucionaris, i *es retrocedeix en molts dels guanys aconseguits durant la revolució sobre la llibertat i la difusió de la premsa*. Com diu Burke, "es prefereix el control dels periòdics abans que el de l'exèrcit".

Els partits tenen por de la premsa, tot i que encara no es pot considerar el "quart poder". Es qüestionen els guanys de la Revolució Francesa sobre la llibertat de reunió, d'expressió i d'associació. Però els avenços tècnics són imparables i influeixen en els mitjans de comunicació social: el tren, el telègraf i, posteriorment, l'electricitat.