El Principi Dionisíac i l'Origen Emocional del Llenguatge

El Principi Dionisíac: Caos, Passió i Instint

Aquest principi s’inspira en el culte a Dionís, la divinitat que representa la força desmesurada de la natura, la força de les passions, dels instints, allò que manca d’ordre, el caos, allò que no està definit ni individualitzat.

Seria la tendència contraposada a l’apol·lini; la tendència que busca anar més enllà de l’ordre i la representació ordenada de les coses, especialment quan aquest ordre i representació ja no ens serveixen o no són suficients.

El dionisíac representa:

• La desmesura i l’absència d’ordre.
• El domini dels instints i de les passions.
• El poder desconegut de la natura.

Aquest principi ens fa veure l’aspecte més incomprensible de la vida i de la realitat, allò que ens genera dolor, estranyesa i horror. Aquest aspecte de la vida és el que intenta encobrir l’actitud apol·línia, però malgrat tot, és un aspecte que existeix, que forma part de la realitat i que és inevitable la seva manifestació.

L'Origen del Llenguatge: Expressió i Metàfora

El llenguatge té el seu origen en l’impuls pel qual els individus volen expressar la seva experiència vital davant la multiplicitat dels estímuls dels sentits.

Els estímuls del medi i els diferents esdeveniments generen en cada individu una experiència originària, com ara:

• Dolor
• Plaer
• Odi
• Impotència
• Admiració

Aquesta experiència canviant ens condueix a la incertesa, ens omple d’inseguretats, sofriment i temor. D’aquesta manera, el llenguatge inicialment, amb els primers sons que emeten els humans, no pretén reproduir la realitat, sinó que constitueix una forma d’«art», de creació: l’expressió d’aquella experiència originària (d’un temor, d’una complaença, d’una amenaça).

Aquests sons inicials només són una espècie de metàfores amb les quals simbolitzem aquell estat emocional, aquella vivència.

La Funció Primordial del Llenguatge

El llenguatge no neix per la necessitat de l’ésser humà de conèixer, sinó per la necessitat d’expressar una experiència vital pròpia amb la realitat que l’envolta.

De l'Expressió al Coneixement Ordenat

Posteriorment, l’home necessitarà sortir d’aquest estadi inicial, ple d’incerteses, de temors i del continu flux d’aquestes experiències originàries. Començarà a posar nom a les coses i als esdeveniments amb l’assignació d’un significat que pretén expressar la «realitat i la veritat».

En expressar amb una paraula un esdeveniment de la natura (sigui el llamp, el tro, una tempesta o la mort), es fa la ficció d’un cert reconeixement del que és aquella cosa; perd aquell caràcter inicial d’estranyesa i de temor.