El Principi In Dubio Pro Reo i la Prova en el Procés Penal

El Principi In Dubio Pro Reo

La distribució de la càrrega de la prova en el procés civil se substitueix en el penal pel principi in dubio pro reo. A l'hora, per tant, de sospesar aquests interessos (condemna de l'efectivament culpable o l'absolució de l'innocent) preval el segon, de manera que en cas d'incertesa s'ha d'absoldre.

Una interpretació correcta d'aquest principi ha de cobrir tant els fets constitutius del delicte (aquells que abasten l'acció, el resultat i el nexe de causalitat), com la imputabilitat, la culpabilitat i les causes excloents de la responsabilitat i la punibilitat.

Diferència: presumpció d'innocència i in dubio pro reo

El Tribunal Suprem ha reiterat que mentre la presumpció d'innocència s'ha configurat com a garantia processal de l'imputat i dret fonamental del ciutadà protegible mitjançant el recurs d'empara, el principi in dubio pro reo no té aquesta naturalesa, sinó que opera només en el moment de dictar sentència quan resta incertesa al jutjador en la valoració de les proves inculpatòries aportades al procés.

El principi in dubio pro reo només entra en joc quan existeix un dubte racional sobre la concurrència real dels elements del tipus penal, encara que s'hagi practicat prova vàlida amb compliment de les garanties processals. Aquest principi mai no és enjudiciat pel Tribunal Constitucional si no ha existit cap dubte sobre el caràcter incriminatori de les proves practicades.

D'altra banda, s'ha de tenir en compte que, mentre la presumpció d'innocència desplega la seva eficàcia quan hi ha manca absoluta de proves o quan les proves practicades no reuneixen les garanties processals, el principi in dubio pro reo només s'aplica si, després que les proves hagin estat valorades, obtingudes i practicades amb observança d'aquestes garanties, subsisteixen dubtes en el jutjador sobre la comissió del delicte o sobre la participació que hi va poder tenir l'acusat.

Els diferents mitjans de prova en el procés penal

La Llei d'enjudiciament criminal dedica el capítol III del títol III del llibre III (articles 688 i següents) "al modo de practicar las pruebas durante el juicio oral". Aquesta regulació legal, si bé omet diversos mitjans de prova freqüents avui dia, rep, com veurem, un tractament d'adequació per part dels tribunals. Constitueixen mitjans de prova els següents:

• Declaració de l'acusat
• Prova de testimonis
• Prova pericial
• Acarament
• Prova documental
• Presumpcions
• Reconeixement judicial

Declaració de l'acusat i valor probatori

Pel que fa als mitjans moderns de prova, essencialment hi ha els relacionats amb internet i els nous mitjans tècnics: fotografia, vídeo, etc.

Unida a la necessitat de la presència de l'acusat en el judici oral, amb les excepcions assenyalades, el president del tribunal pregunta a l'acusat si es confessa culpable del delicte que se li imputa. Aquest plantejament —que correspon a la configuració legal de la conformitat i no a cap mitjà de prova— és considerat, tanmateix, pels tribunals com a substrat legal de la declaració de l'acusat com a eventual mitjà de prova.

Si partim sempre del dret constitucionalment reconegut de «no declarar contra si mateix i no confessar-se culpable», l'interrogatori de l'acusat l'inicia el ministeri fiscal i les altres parts acusadores, i després intervé la defensa i, finalment, el tribunal, si ho considera convenient.

Negativa a contestar, silenci i presumpció d'innocència

Des del punt de vista de la presumpció d'innocència, cal diferenciar entre el dret a guardar silenci i la negativa a contestar, sempre en relació amb la presumpció d'innocència —i no amb els drets del detingut, l'atenció dels quals pertany a una altra seu (la mesura cautelar de detenció)—.

La vulneració del dret a guardar silenci només es pot examinar en relació amb les conseqüències negatives que s'hagin pogut extreure d'aquest fet:

• a) Si la condemna se sustenta únicament en la valoració contra reum de la negativa a prestar declaració, es vulnera la presumpció d'innocència.
• b) Si, altrament, la negativa es connecta amb altres mitjans de prova, fins i tot indicaris, i la condemna no és irraonable ni arbitrària, no es vulnera la presumpció d'innocència.

D'altra banda, cal assenyalar que la contestació acceptant la culpabilitat no és similar a la conformitat. Aquesta última porta a la finalització anticipada i consensuada del judici; en canvi, aquella prové d'un interrogatori i porta a l'admissió d'uns fets que seran valorats juntament amb les altres proves; no representa, per tant, el final anticipat del procés.

Pel que fa a la responsabilitat civil, convé fer algunes precisions:

• a) En primer lloc, a causa de la seva naturalesa civil, el reconeixement de la seva existència per part del responsable porta a la condemna immediata (admissió de fets propis i perjudicials).
• b) En cas que aquest subjecte es negui a declarar sobre aquest punt, continua el procés per determinar-ne l'existència i la quantificació.

La prova de testimonis

Els testimonis són les persones físiques, amb la condició jurídica de tercers, que declaren en el procés penal davant del jutge sobre fets i circumstàncies.