Principis d'Autonomia a la Constitució de 1978

El principi d’autonomia a la Constitució de 1978

L’article 2 del text constitucional proclama el principi de la indissoluble unitat de l’Estat espanyol i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren. El marc general dissenyat per la Constitució permet l’accés a l’autonomia dels territoris que ho sol·licitin conforme als procediments establerts i la divisió de competències entre el «poder central» i les entitats territorials. La Constitució no determina quines són les comunitats autònomes ni quines competències concretes tindran. Per a la determinació final del sistema autonòmic cal comptar amb els diferents estatuts d’autonomia, que es varen aprovar entre 1979 i 1983.

Principi d’unitat

La «indissoluble unitat de la Nació espanyola» es configura com un dels fonaments del sistema constitucional i és el punt de partida de l’organització territorial de l’Estat. La qual cosa equival a dir que les nacionalitats o regions que integren l’Estat no tenen dret a l’autodeterminació per constituir-se en Estat independent. Concrecions i manifestacions, que són les següents:

• Unitat del poder constituent i de la sobirania nacional. L’autonomia no és sobirania i cada organització territorial forma part d’una unitat.
• Unitat de l’ordenament jurídic, cada comunitat autònoma té les seves lleis dins l’àmbit de les competències.
• Unitat en l’exercici dels poders i atribucions de l’Estat, atès que aquest manté la titularitat amb caràcter exclusiu sobre determinades competències, quan aquestes afecten l’interès general.
• Igualtat de drets dels ciutadans sense variacions territorials, correspon a l’Estat regular les condicions bàsiques que garanteixen la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels seus drets i en el compliment de les seves obligacions.
• Unitat econòmica, el principi d’unitat econòmica no impedeix a les comunitats autònomes assumir competències en matèria econòmica. De fet, les diferents comunitats autònomes podran exercir les polítiques econòmiques pròpies, les quals hauran de ser conformes a l’acció econòmica de l’Estat.

El principi d’autonomia

El principi d’autonomia implica una distribució vertical del poder estatal, que s’atribueix a les diferents entitats. L’Estat, que és titular de la sobirania; les comunitats autònomes, caracteritzades per l’autonomia política, i les províncies i els municipis, que compten amb autonomia administrativa d’abast diferent. La Constitució diferencia dues modalitats d’autonomia: l'autogovern, característica de les nacionalitats i regions; i l’altra, pròpia dels municipis i províncies, que té un perfil purament administratiu. Les característiques bàsiques del principi d’autonomia són les següents:

• És limitada, perquè en cap cas es podrà equiparar a la sobirania.
• El seu exercici és voluntari. Els subjectes titulars han de manifestar la seva voluntat d’exercir la iniciativa autonòmica.
• Té un caràcter gradual i progressiu, perquè la Constitució permet que l’accés a l’autonomia i el nivell competencial dels diferents territoris sigui diferent.

El principi de solidaritat

Fa referència a una distribució de la renda regional i personal més equitativa, ha de garantir «l’establiment d’un equilibri econòmic, adient i just entre les diverses parts del territori espanyol» implica que els poders públics (generals i autonòmics) han d’actuar com a parts integrants d’aquesta unitat i han d’assumir que tenen uns interessos únics i comuns. El principi de solidaritat es completa amb la referència al principi d’igualtat de les comunitats autònomes. Els instruments previstos a la Constitució per dur a terme aquest objectiu són els següents:

• La planificació econòmica general.
• L’autonomia financera de les comunitats autònomes (art. 156 de la Constitució).
• L’assignació a les comunitats autònomes d’una part dels pressuposts generals de l’Estat en funció dels serveis i activitats que hagin assumit.
• El fons de compensació interterritorial.