Problemes i Solucions del Camp Espanyol al s. XX

Problemes del camp espanyol al s. XX

La situació del camp espanyol al s. XX continuava marcada per la desigualtat en l'estructura de la propietat de la terra. L'existència de zones de latifundi i també de zones de marcat predomini del minifundi incidia de manera notable en els baixos rendiments i dificultava la implantació de noves tècniques de cultiu.

Els propietaris dels grans latifundis tenien gran aversió al risc i escàs interès pel cultiu eficient de les seves terres. En aquestes zones, la població posseïa condicions de vida pròximes a les de subsistència. Les diferències entre les condicions de vida de la minoria de propietaris i els llauradors van provocar una conflictivitat social. La protesta camperola estava unida a les males collites, que reduïen les necessitats de treball en la recol·lecció i elevaven els preus dels aliments.

Amb el progrés de les organitzacions, la mobilització va anar vinculant-se a la necessitat d'una reforma agrària que permetés l'accés dels llauradors a la propietat de la terra i que propiciés un cultiu efectiu de terrenys insuficientment cultivats com a conseqüència de l'absentisme dels seus propietaris.

L'existència de minifundis a Galícia, combinada amb la mala qualitat de la terra, va limitar la quantitat dels cultius a termes suficients per a la subsistència, va impedir generar beneficis i modernitzar les explotacions. Això va empènyer petits llauradors a emigrar.

Intents de solució als problemes del camp

Els diferents governs espanyols van ser conscients de l'endarreriment del camp espanyol, dels obstacles que se'n desprenien per al creixement econòmic del país, dels conflictes socials que es derivaven de la distribució desigual de la propietat i de la situació que afectava els agricultors.

L'augment del regadiu era un element imprescindible per a superar les condicions climàtiques. L'any 1920 es va aprovar un pla d'obres que estimulava la implantació de regadiu en zones tradicionalment de secà. Es va ampliar amb la creació de les confederacions hidrogràfiques durant la dictadura de Primo de Rivera i el Pla d'Obres Hidràuliques promogut per la Segona República l'any 1933.

El problema principal, però, era la quantitat de llauradors sense terres. Una llei de 1907 va permetre la colonització de milers d'hectàrees atorgades a petits propietaris. L'any 1917, una altra llei va facilitar el repartiment entre els llauradors, pagant un 20% del valor.

Aquestes mesures van ser insuficients. La pressió dels grans propietaris agrícoles va impedir la reforma agrària, que no es va portar a terme fins al 1932 (Segona República).