El Procés Comunicatiu i els seus Elements Clau
Clasificado en Formación y Orientación Laboral
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 6,86 KB
La Comunicació
El Procés Comunicatiu
Format per una seqüència d’actes a través dels quals es fa efectiva la comunicació entre dos o més individus.
La comunicació té lloc en un espai i en un temps determinats i requereix la presència de diversos elements. Una part que parla (l’emissor) i l’altra que escolta (el receptor), amb un missatge degudament codificat que transcorre per un canal i s’engloba en un context.
Emissor
Emissor: emet el missatge o la informació, té una intenció determinada.
Receptor
Receptor: rep el missatge, disposat a fer-ho i que conegui les intencions amb què l’ha enviat l’emissor.
Codi
Codi: sistema de signes i de regles que permet formar i comprendre missatges.
Codificació
Codificació: acció que fa l’emissor que consisteix a elaborar/crear missatges.
Descodificació
Descodificació: acció que fa el receptor que consisteix a interpretar/comprendre els missatges.
Tipus de Codis
Codi Lingüístic: oral o escrit, es concreta en els diferents idiomes.
Codi No Lingüístic: no estan subjectes a la complexitat del llenguatge i poden ser visuals, gestuals o acústics.
Signes i Tipus de Signes
Signes
Signes: representació perceptible pels sentits.
Per comunicar idees fem servir signes (significant), als quals es dona un significat. Fa comprensible la realitat que volem comunicar.
Índex: signe que permet deduir la presència d’un fenomen, a causa de la relació.
Icona: semblança que té com a finalitat representar l’objecte o concepte.
Símbol: convenció, costum o decisió social.
El Missatge
El Missatge: contingut de la informació que l’emissor transmet al receptor.
Combinació dels signes que maneja l'emissor perquè sigui desxifrada sense problemes pel receptor.
Es pot emetre verbalment o sobre un suport físic. El missatge verbal va acompanyat d'altres missatges formats per diversos senyals, que s'emeten de forma voluntària o involuntària però que donen lloc a una interpretació.
El Canal
El Canal: medi físic a través del qual circula el missatge.
Cada vegada és més freqüent l’ús de canals visuals a distància. És part del canal i incideix decisivament en la qualitat de la comunicació.
Soroll
Soroll: interferència o pertorbació en el canal que dificulta o altera la qualitat del missatge.
El soroll apareix en gairebé tots els canals comunicatius. Afecta la comunicació escrita.
El Context
El Context: engloba un conjunt de factors i circumstàncies en què es desenvolupa la comunicació.
L’ambient físic, emocional o situacional estarà condicionat per la situació del moment i els agents comunicatius actuaran de manera diferent.
Intencionalitat i Retroalimentació
La comunicació sempre compleix un aspecte fonamental: la intencionalitat. Hi ha comunicació pròpiament dita si el missatge que emet l’emissor causa algun efecte en el receptor i provoca una resposta.
Perquè la comunicació sigui efectiva és necessària la retroalimentació.
Retroalimentació
Retroalimentació: significa comunicació en dues direccions o bilateral, comporta que el missatge que envia l’emissor sigui interpretat i respost pel receptor, i així successivament.
Elaboració i Emissió de Missatges
Els missatges parlats emesos durant una conversa són el resultat d’una combinació inseparable de components verbals i no verbals.
Components Verbals de la Comunicació
Utilitzen les paraules com a element de comunicació.
Es poden articular a través del llenguatge verbal parlat i del llenguatge escrit. Aprendre a parlar i a escoltar també és aprendre a comportar-se, subjecte a una sèrie de regles no solament gramaticals sinó també psicològiques, socioculturals i pragmàtiques.
En parlar, s’elaboren missatges codificats amb intencionalitat comunicativa. L’emissor elabora un missatge i té la intenció de transmetre’l i el codifica segons les regles del codi que utilitza.
Com més gran sigui la riquesa del lèxic i la capacitat morfosintàctica, més precisió hi haurà en la comunicació.
Components No Verbals de la Comunicació
Inclouen tots aquells signes o senyals amb capacitat comunicativa, que no són paraules.
El llenguatge no verbal té un component subconscient; és una espècie de codi que utilitzem, sense a penes adonar-nos-en, tant per emetre com per interpretar missatges.
Contribueix a ampliar, matisar o alterar el significat del missatge.
Components No Verbals Vocals
Parallenguatge: inclou elements com el volum de la veu, el to, la velocitat, les pauses i els silencis, la fluïdesa, la claretat, l’entonació, l’accent, certes vocalitzacions, etc.
Components No Verbals No Vocals
La cinèsia i la proxèmia, l'aparença personal (com vesteix la persona, la higiene i la cura de la imatge, etc.).
Cinèsia
Cinèsia: inclou tots els gestos o moviments del cos.
L’expressió facial.
El somriure.
La mirada.
La postura.
Proxèmica
Proxèmica: espai personal o la distància d'acostament en què la comunicació amb una persona és més eficaç.
Cada persona té les seves pròpies necessitats territorials i l’ús que es fa d’aquests espais i distàncies és important a l’hora d’establir un context.
Comunicació amb Dificultats del Llenguatge
Les persones amb dificultats en el llenguatge tenen reduïda la seva capacitat per comunicar-se.
Estratègies Comunicatives Convencionals: adequant-les a les necessitats de percepció de la persona usuària.
Sistemes Augmentatius o Alternatius de Comunicació: suports complementaris o substitutoris del llenguatge parlat.
Estratègies Comunicatives Convencionals
Les habilitats convencionals (saber començar, mantenir i acabar converses).
L’escolta activa i l’empatia, faciliten la interacció amb la persona usuària i milloren la comprensió del que ens vol transmetre.
El Maneig del Llenguatge Verbal
Serà fonamental adaptar el missatge a la realitat i a les condicions de la persona. Hi ha altres aspectes en l’ús del llenguatge verbal que són comuns: