Racionalisme Cartesià: Característiques, Mètode i Existència de Déu

Característiques del Racionalisme

Confiança en el coneixement racional: L'únic coneixement fiable és el que prové de la raó.

Desinterès pel coneixement sensible: El coneixement provinent dels sentits és enganyós i sovint fals.

Afirmació de l'existència d'idees innates: Són les idees que no provenen de l'exterior (sentits), sinó que es formen en nosaltres amb independència dels sentits (innata com a antònim d'adquirit).

Aspiració a crear un saber universalment vàlid: És possible convertir la filosofia en un saber universalment vàlid.

Admiració per la Matemàtica: El model a seguir és el de la matemàtica, ciència exacta, racional i universal.

Regles del Mètode Cartesià

R1: Evidència: Aquesta regla presenta l'evidència com a criteri de veritat. Una proposició evident és una proposició vertadera.

R2: L'Anàlisi: Dividir cadascuna de les dificultats que examini en tantes parts com fos possible i com requerís per resoldre-les millor.

R3: La Síntesi: Conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer per ascendir poc a poc, com per graus, fins al coneixement dels més compostos.

R4: Enumeració: Aquesta regla recomana fer arreu recomptes tan complets i revisions tan generals que arribi a estar segur de no ometre res.

La Recerca dels Axiomes Filosòfics

L'aplicació de les regles ens fa preguntar, què és evident? És evident allò intuitivament clar (idees clares* i distintes*).

• Idees clares: una idea que s'entén immediatament (el contrari de fosca).
• Idees distintes: una idea que no es confon amb cap altre (el contrari de confusa).

IDEES CLARES + IDEES DISTINTES = IDEES INNATES: No provenen de l'experiència, sinó que es formen de manera espontània en la ment. Són veritats evidents.

El Dubte Metòdic

Descartes vol assegurar-se que el mètode efectiu és aplicable a altres àmbits diferents i considera que és necessari dubtar del que sigui qüestionable.

Aplicació del mètode: Provisionalment, es convertirà en el més radical dels escèptics mentre duri la recerca dels axiomes filosòfics, amb la finalitat de trobar les idees clares i distintes que siguin la base del saber universalment vàlid.

El dubte com a mètode radical: Cal dubtar de tot el que sigui possible i considerar-ho provisionalment fals. El que superi els dubtes serà l'axioma filosòfic que cerquem.

És possible dubtar de:

• Sentits (sensibilitat): És possible dubtar dels sentits, que sovint ens enganyen, però això no fa dubtar de l'existència dels cossos físics sinó de la confiança que mereix el coneixement sensible dels cossos.
• La confusió somni/vigília: No podem dir si estem desperts o bé si somiem que estem desperts. Aquesta raó sí que posa en dubte l'existència dels cossos físics, però la impossibilitat de distingir el somni, no afecta a la certesa de les proporcions matemàtiques (2+2=4).
• Raó (l'enteniment): Penso, per tant existeixo >> (cogito, ergo sum): No podem dubtar que dubtem, igual que no podem pensar que no pensem.
• L'evidència com a criteri de la veritat: Descartes diu que qualsevol proposició evident, serà igualment vertadera.

Del Cogito a l'Existència de Déu

Descartes ha trobat l'axioma filosòfic que cercava, però es troba davant un gran problema, té risc de solipsisme (just el contrari del que volíem demostrar), no sap com sortir d'aquest Cogito/pensament.

1. Provisionalment tot allò dubtós, hem passat a considerar-ho fals a través de l'enteniment.
2. Recuperem el pensament a través d'un fonament ferm, la sensibilitat.

Descartes necessita un pont per sortir del Cogito, aquest pont diu que “penso per tant existeixo”, però no és una sortida, perquè tota la resta de continguts de la ment ara els considerem provisionalment falsos.

Única sortida: Trobar entre els continguts de la ment, alguna idea (d'infinit o perfecció) que no hagi pogut sortir de mi. És a dir, si no pot ser meva, vol dir que ve de fora i que existeix algú fora de mi que és aquell que ha creat aquesta idea, un ésser infinit, Déu.

Descartes fa algunes demostracions de l'existència de Déu (arguments ontològics). Però l'existència de Déu, segon pas en la construcció d'una filosofia segura i indubtable, li és necessària per sortir del “jo penso”. Si Déu existeix, és impossible que hagi creat un ésser com jo destinat necessàriament a l'error. La bondat divina ens assegura la correcta disposició del nostre intel·lecte i l'existència d'un món exterior.

Déu → avalador de la certesa de l'enteniment.

Tipus d'Idees

• Fictícies: Idees que no provenen de la raó/sentits, sinó que provenen de la imaginació.
• Adventícies o adquirides: Provenen de l'experiència, el seu origen és el món físic. (Déu garanteix l'existència del món físic, però no dels sentits com a eina per conèixer.) No aporten coneixement vàlid.
• Innates: No provenen de l'experiència ni de la imaginació. Són les úniques clares i distintes. (Déu garanteix la correcta disposició de l'enteniment.)

Les Substàncies: Què Existeix

• Substància pensant / Res cogitans: (prové de la ment) Autoconsciència que es reconeix a si mateixa.
• Substància extensa / Res extensa: (coses materials) Tot allò que ocupa lloc en l'espai, “extensió”.
• Substància divina / Res divina: (és Déu) L'ésser perfecte i indefinit: Déu

Concepte Cartesià d'Ésser Humà

• Per Descartes: L'ésser humà és dual, es composa per dos substàncies, el pensament i el cos.
• Per Plató: El cos és la presó de l'ànima. (Cos= desfer-se)
• Per Aristòtil: L'ésser humà és dual, es composa per una substància, matèria (cos) + forma (ànima).

L'Ésser Humà i el Problema del Dualisme

Ànima (res cogitans pensament) + Cos (Res extensa) } L'ésser humà és dual: està composat de dues substàncies que s'exclouen mútuament, que es comuniquen entre elles a través d'una glàndula pineal situada al cervell, aquesta glàndula pineal és el comunicador entre la ment i el cos.