La Ratlla Verda de Matisse: Anàlisi Profunda del Fauvisme

La Ratlla Verda: Anàlisi d'una Obra Fauvista Clau

1. Documentació General de l'Obra

Títol:

La ratlla verda (o Madame Matisse)

Autor:

Matisse, Henri (1869-1954)

Cronologia:

1905

Estil:

Fauvisme

Tècnica:

Oli

Suport:

Tela; 40,5 cm x 32,5 cm

Localització actual:

Statens Museum for Kunst, a Copenhaguen

Tema:

Retrat de la dona de Matisse en què el pintor juga amb els colors per tal d’estructurar el quadre i donar-li volum.

2. Anàlisi Formal de La Ratlla Verda

Elements Plàstics i Ús del Color

Els colors de La ratlla verda són intensos, aplicats en àrees planes o amb pinzellades soltes que, en alguns punts del quadre, són especialment evidents. Les pinzellades no estan distribuïdes a l’atzar sinó que segueixen un ordre o ritme que dóna sentit a la imatge. L’obra del francès es caracteritza per l’ús de grans masses de colors purs i de to viu i lluminós, i per la senzillesa de les seves formes.

La ratlla verda és clau per a l’expressivitat d’aquesta pintura. El vermell és el color predominant del quadre i, per tal de ressaltar al màxim possible el color del nas de la seva muller, Matisse es decidí pel color complementari: el verd. Els contrastos de tons donen vida al quadre, que sembla que posseeix llum interior i vida pròpia.

L’exemple de Van Gogh i Gauguin encoratjà els fauvistes a abandonar les subtileses de l’art refinat per ser directes i espontanis en usar les formes i els esquemes cromàtics. Matisse feia servir els colors amb tota llibertat segons els seus sentiments i independentment de l’objectiu retratat. La seva finalitat era l’harmonia interna del quadre. Els fauvistes van voler recuperar l’autonomia de la composició, relegada pels elements decoratius del simbolisme i del modernisme. Lluitaven contra l’art oficial.

Composició i Estructura Cromàtica

La ratlla verda crea una ombra artificial. En lloc de pintar de manera convencional un costat fosc i l’altre il·luminat, el pintor traduí la llum natural a colors, de manera que el costat de tons freds simula la part en ombra; i el de colors càlids, la il·luminada. Al fons, verds i vermells contraposats neguen el clarobscur i fan convergir els ulls en ells pel seu rebuig de les harmonies tradicionals. Suprimir les ombres significava l’alliberament dels colors més lluminosos, que ja no quedaven apagats per aquestes, però també era un problema a l’hora de fer que la composició tingués solidesa. Els fauvistes el resolgueren amb el contrast de colors.

La taca verda i l’absència de modelatge confereixen a la cara de la dona un aspecte pla, com si fos una màscara, però alhora també li donen vida. Les estructures cromàtiques estan sintonitzades de tal manera que defineixen l’espai: els contrastos cromàtics càlids i freds produeixen un avançament i un retrocés de les superfícies, amb la qual cosa es crea un ritme que suggereix volum i genera una perspectiva.

Evolució de l'Estil de Matisse

L’obra de Matisse va sorgir com a resultat d’un procés d’assimilació de certs plantejaments del simbolisme i, sobretot, del postimpressionisme. Del primer va introduir el concepte de la no-imitació après a les classes de l’artista Gustave Moreau, en les quals Matisse no va fer còpies dels mestres del passat, sinó que va fer nombrosos exercicis en què havia de retenir l’essencial del llenguatge plàstic i expressar-ho, posteriorment, sota la influència de les seves pròpies experiències pictòriques. Matisse també va recollir algunes innovacions postimpressionistes, com per exemple l’ús d’empastaments gruixuts –propi de la pintura de Van Gogh– i la tècnica divisionista, en la qual l’ús del color pur al costat del complementari era fonamental.

Matisse estava convençut que el color i les formes tenen un contingut propi d’expressió més enllà del model natural. El seu atreviment cromàtic li va valer el reconeixement de ser considerat l’artista principal del moviment fauvista i va servir com a referent a molts d’altres pintors, com Vlaminck o Dufy.

3. Interpretació i Significació

Contingut i Missatge de l'Obra

La intenció de Matisse a l’hora de pintar aquest quadre no era la de reflectir el rostre de la seva dona, sinó reproduir-lo tal com ell el veia; és a dir, plasmar la seva pròpia vivència. Encara que els fauvistes concebien l’art com un impuls vital, també es plantejaven problemes estrictament pictòrics, especialment la possibilitat d’estructurar el quadre (factor mental) exclusivament amb el color (factor sensorial). Els fauvistes no temien la polèmica ni l’escàndol, però no tenien una bandera ideològica; el seu impacte social era implícit en la seva forma d’expressió, no en el seu contingut.

Matisse va jugar tota la seva vida amb els colors, les corbes i les contracorbes per aconseguir expressar magníficament el que ell volia que fos la seva pintura: un plaer. Investigant noves formes d’expressió, va estudiar els tapissos orientals i l’art africà. La seva fita era recuperar un classicisme universal que no estigués viciat per la restringida visió acadèmica.

Funció i Impacte del Fauvisme

Malgrat l’aparent unitat d’estil dels fauvistes, el cert és que, com que es tractava d’un moviment renovador, tots els pintors tenien enriquidores característiques individuals. La premissa de Matisse era “senzillesa, claredat i tranquil·litat”, i no la va deixar mai de banda, ni tan sols quan el seu estil va evolucionar i va desenvolupar el gust pel tema gràfic i ornamental, la qual cosa motivà que els seus quadres esdevinguessin esquemes decoratius. En la seva pintura optà per restituir l’emoció de la manera més franca possible, i per aconseguir-ho va recórrer a “bells blaus, bells vermells i bells grocs, materials que remouen el fons sensual que hi ha dins de cada home”.

L’any 1905, el mateix any que va pintar La ratlla verda, Matisse es convertí de manera involuntària en el líder dels fauvistes per culpa de l’escàndol de “La gàbia de les feres salvatges”. Els crítics van anomenar “fauves” (“feres salvatges”) a tot un seguit de pintors que exposaven al Salon des Indépendants a causa del seu expressiu colorit i de la seva salvatge llibertat pictòrica. La indignació dels “entesos” en art semblava autèntica: “S’ha llançat un pot de colors a la cara del públic”, deien.