El Realisme Literari

A partir de mitjan segle XIX, el realisme substituirà el Romanticisme com a corrent literari predominant a Europa. A Catalunya, continuem anant tard. La primera novel·la amb elements realistes és La papallona, d'Oller, publicada el 1882. Així com el què n'era estrella del Romanticisme és la poesia, la novel·la (també el conte) ho serà del Realisme. D'origen francès, s'estén al continent després: Balzac, Dickens, Flaubert, Stendhal, Tolstoi, Dostoievski, Galdós, Leopoldo Alas “Clarín”, Oller. Segons els autors realistes, la novel·la no s'inventa, s'observa. Es tracta de reflectir la realitat social contemporània. Pretenen documentar el món present en l'actual moment històric. L'escriptor vol ser un “historiador”, oferir en les seves obres una panoràmica completa, global, d'una societat i una època. Balzac, p.ex, entén tota la seva producció com un conjunt, que bateja amb el títol de La comèdia humana, en referència a La divina comèdia, de Dante. En aquest cicle narratiu aspirava a retratar sencera una època, la França de la primera meitat del XIX. El Realisme presta atenció a la “intrahistòrica” i la crònica de la vida quotidiana, dels costums, de l'existència ordinària, no pas la dels grans fets. Les novel·les realistes reflectiran sobretot la societat resultant de la Revolució Industrial (1780-1830/40), amb els camins que provoca; el pas d'un món agrícola a una societat industrial, d'un món de pagesos i ramaders a un de treballadors que s'ocupen d'una màquina, l'aparició de la classe obrera i l'enriquiment de la burgesia; l'arribada d'ideologies noves, com el socialisme; la superpoblació de les ciutats que es converteixen en grans centres industrials; els nou urbanisme de les ciutats, les bases de pobresa, el naixement del capitalisme, en resum. Tots aquesta canvis s'han d'explicar amb exactitud i detallisme. La novel·la ha de ser una fotocòpia de la realitat. Ha de reproduir objectivament la realitat, retratar-la amb fidelitat. Per això, el narrador caracteritza l'omniscient.