La recuperació de la novel·la catalana al segle XIX

Des de Tirant lo Blanc (1490), la darrera gran novel·la en català de l'època medieval, es va aturar la producció novel·lística a Catalunya. Fins al 1862, amb L’orfeneta de Menàrguens o Catalunya agonitzant d’Antoni de Bofarull, no es troba la primera mostra de la recuperació del gènere.

Per què tardà tant a recuperar-se la novel·la en la literatura catalana?

• Extensió: La novel·la requereix una major preparació en l'elaboració d'un pla de conjunt de l'obra.
• Dedicació: Necessitat d'una dedicació més absorbent; els autors no podien viure com a professionals de la literatura.
• Manca de continuïtat: A diferència de la poesia o el teatre, que havien persistit en el camp de la literatura popular, la novel·la no va tenir aquesta sort.
• Infraestructura: No existia premsa ni una editorial en català.
• Normativització: Manca d'una normativa lingüística fixada.

El context del segle XIX i el Romanticisme

A principis del segle XIX, el primer públic a Catalunya és la petita burgesia urbana alfabetitzada. Tot i que hi havia una indústria editorial important a Barcelona i València (impressors, editors, etc.), el públic llegia traduccions al castellà. Amb el Romanticisme, arribaren a Catalunya traduccions castellanes de novel·les històriques europees: Ivanhoe de Walter Scott (escocès), Els miserables de Víctor Hugo (francès) i Els tres mosqueters d’Alexandre Dumas (francès).

La novel·la d'autor català en castellà

A partir de 1830, alguns novel·listes catalans imiten aquests autors en castellà i tracten temes d’història d’Espanya: és l'etapa de la novel·la d’autor català en castellà. La primera és Los bandos de Castilla (1830) de Ramon López Soler, una adaptació lliure d’Ivanhoe. Des dels anys 40 apareixen les novel·les de fulletó, que divulguen el gènere i arriben a un públic més ampli. A Catalunya, el gènere començà amb Venceslau Ayguals d’Izco, autor de Maria o la hija del jornalero (1845-1846).

La consolidació de la temàtica catalana

Progressivament, s’aniran catalanitzant els continguts i seran obres d’autor i temàtica catalana; serà el cas de Don Juan de Serrallonga (1858) de Víctor Balaguer. Finalment, l'any 1862 serà publicada la primera novel·la d’autor i temàtica catalana escrita en català: L'Orfeneta de Menargues d'Antoni de Bofarull.

Tot i això, existien grans dificultats: la llengua catalana no disposava d’una fixació literària ni d’un prestigi social per emprendre una novel·la sòlida i moderna. Progressivament, la novel·la romàntica prescindí de la història passada i s’emmirallà en la realitat.

Martí Genís i Aguilar i la novel·la sentimental

D’una banda, Martí Genís i Aguilar conreà una novel·la sentimental i idealista, molt pròxima a l'estil de Jacint Verdaguer (amic i company d’aventures literàries a Vic). La seva obra més representativa és Julita (1874), que narra la vida d’una heroïna romàntica dins un ambient burgès, a diferència de la resta de la seva producció, més vinculada al costumisme realista.