Recursos Hídrics a Espanya: Conques, Vessants i Polítiques

Conques Hidrogràfiques i Recursos Hídrics

1. Les Conques Hidrogràfiques i els Recursos Hídrics

1.1 Les Conques Hidrogràfiques

Una conca hidrogràfica és el conjunt de terres i aqüífers que aporten les seves aigües al curs d'un mateix riu. El cabal fluvial i el seu règim fluvial depenen de la quantitat d'aigua que rep la conca del riu al llarg de l'any. Les conques fluvials s'ordenen tenint en compte els vessants per on desguassen les seves aigües:

• Vessant cantàbric i gallec
• Vessant atlàntic
• Vessant mediterrani

1.2 Els Recursos Hídrics

Les confederacions hidrogràfiques, entitats adscrites al Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, gestionen els recursos hídrics del territori que se'ls ha assignat. Excepte els arxipèlags, la divisió en confederacions hidrogràfiques no es correspon amb l'actual divisió administrativa en comunitats autònomes, cosa que en dificulta l'actuació. A Espanya, els recursos hídrics disponibles són superiors a la demanda total, però l'aigua és un recurs desigualment repartit.

1.3 Les Conques i els Vessants Hidrogràfics

Vessant cantàbric i gallec: Rius nombrosos, relativament cabalosos i amb un nivell constant d'aigua a causa de la regularitat de les precipitacions. Són rius curts, ja que les muntanyes on neixen es troben a prop de la costa.

Vessant atlàntic: Conques hidrogràfiques molt extenses. El Tajo, el riu més llarg de la península, neix a 150 km del Mediterrani i desemboca a l'Atlàntic després de recórrer 1.100 km.

Vessant mediterrani: Exceptuant l'Ebre, els rius d'aquest vessant formen conques petites, amb desnivells acusats. Els estius secs provoquen estiatges.

2. L'Aigua, un Recurs Escàs. Polítiques Hidràuliques

2.1 L'Aigua per a Ús Agrícola i Ramader

La major part de l'aigua disponible a Espanya es destina a usos agrícoles, una demanda que augmenta per la progressiva extensió del regadiu. L'ús agrícola i ramader de l'aigua planteja problemes de sostenibilitat dels recursos hídrics, com la contaminació per adobs químics, pesticides i purins.

2.3 Les Polítiques Hídriques

Les polítiques hídriques busquen obtenir aigua i gestionar-la de manera eficient. Algunes de les estratègies implementades són:

1. Política de transvasaments: Consisteix a derivar aigua d'un riu a un altre per pal·liar la desigual distribució dels recursos hídrics. Requereix obres hidràuliques costoses i pot provocar canvis als aqüífers.
2. Dessalinització de l'aigua de mar: La instal·lació de plantes dessalinitzadores busca satisfer la demanda de les zones deficitàries. És una solució cara i amb un alt consum energètic.
3. Recuperació dels aqüífers: L'explotació d'aigües subterrànies mitjançant pous ha provocat la disminució del nivell dels aqüífers i la dessecació d'àrees lacustres i palustres. A les zones litorals, el risc principal és la salinització.
4. Plans de sanejament dels rius: Busquen reduir el deteriorament de la qualitat de l'aigua i assolir un bon estat ecològic. Impliquen un major control dels abocaments i la instal·lació de plantes depuradores.