Recursos hídrics: importància i característiques

Recursos hídrics

Els recursos hídrics es constitueixen en un dels temes naturals renovables més importants per la humanitat. Tant és així que les recents investigacions del planeta Saturn es dirigeixen a buscar vestigis d'aigua, com també en altres planetes i llunes, com a indicador de la possible existència de vida.

Règim fluvial

És la variació estacional del cabal d’un riu, i depèn de la distribució de les precipitacions i de la importància de la precipitació de neu. En funció d’aquests dos tipus de precipitació, es distingeixen els rius amb règim nival, pluvial o mixt.

• Els rius amb règim nival neixen a l’alta muntanya, on neva sovint. Tenen el cabal màxim a la primavera, amb el desglaç, i el mínim a l’hivern, quan la precipitació en forma de neu o gel queda retinguda a les muntanyes.
• Els rius amb règim pluvial només depenen de la pluja. Per tant, el cabal que duu reflecteix els màxims i els mínims de precipitacions de cada zona climàtica.
• Els rius amb règim mixt poden ser nivopluvials o pluvinivals, en funció de si hi predomina la neu o la pluja.

Revinguda

És l'elevació del nivell d'un curs d'aigua significativament més gran que el flux mitjà d'aquest. Durant la crescuda, el cabal d'un curs d'aigua augmenta en tals proporcions que el llit del riu puede resultar insuficient per contenir-lo. Llavors l'aigua desborda i envaeix el lech major, també anomenat plana al·luvial.

Transvasament entre conques

Un transvasament és la canalització d'aigua de la conca d'un riu fins a una altra conca que es considera deficitària.

Vessant hidrogràfica

És el conjunt de conques les aigües de les quals desemboquen a la mateixa mar. A la península hi ha una gran asimetria entre els vessants atlàntic-cantàbric i mediterrani a causa de la inclinació de la Meseta cap a l’oest a partir del sistema Ibèric. Així, el 69% dels rius peninsulars desemboquen al vessant atlàntic i el 31% restant desemboquen al vessant mediterrani.

Xeròfila

Vegetació adaptada a l'aridessa. A Espanya és pròpia del clima mediterrani, sobretot del subdesèrtic o estepari i de les zones baixes de les illes Canàries. Les formacions xeròfiles s’han adaptat a la sequera de l’estiu. Així, desenvolupen arrels que es poden estendre molt, tant en superfície com en profunditat, per captar l’aigua. Tenen fulles perennes i escleròfil·les (dures i coriàcies), i diversos sistemes per disminuir la transpiració: són petites, tenen pilositats, es revesteixen de resina, cera o goma, i poden formar espines.